Proposta socialista per al front de l’habitatge

L’últim cicle polític de mobilitzacions ha estat enterrat. Amb ell, s’han pogut constatar clarament els límits experimentats en les diferents expressions de lluita que el proletariat ha portat a terme, des de les primeres fórmules difoses a finals de la primera dècada dels 2000 fins al tancament d’aquest cicle, evidenciat sens dubte en la postpandèmia. Una “tornada a la normalitat” en què la conclusió principal d’aquest cicle que ara ja queda enrere ha estat la inexistència d’avenços significatius, sòlids, de les posicions revolucionàries en la lluita de classes.

Però no seria just deixar aquí el balanç d’aquesta etapa de la lluita de classes a l’Estat i a Catalunya. El dinamisme dels moviments socials, el recorregut de certes fórmules organitzatives de base o els límits dels plantejaments polític-institucionals que han jugat un paper clau, s’acumulen a l’experiència d’una classe que no ha aconseguit assentar alguns d’aquests petits avenços realitzats, carregats de potencialitat i fragilitat a parts iguals, en força social organitzada. Malgrat això, no és la intenció de qui escriu aquestes línies submergir-se en un balanç històric general de les causes i condicions que expliquen aquest cicle de lluites encara recent. La tasca és més modesta. El que aquí es pretén fer és una exposició de la proposta del Moviment Socialista per al front d’habitatge a Catalunya, explicant les tesis polítiques que la fonamenten, les seves prioritats polítiques, així com la funció estratègica en relació amb la fase de desenvolupament del projecte socialista en l’actualitat i el context polític general en què es troba.

Subalternitat política: moviments socials i independència de classe

Tota persona mínimament propera a l’experiència de l’últim cicle polític compartirà que els moviments socials han estat les formes organitzatives predominants, esdevenint l’eina organitzativa central en l’articulació de les diferents expressions de lluita del proletariat. Probablement, el Moviment per l’Habitatge ha significat un exemple paradigmàtic d’aquests moviments socials. Un passat en què la mobilització d’amplis sectors del proletariat i un sentit comú progressista en expansió despertaren la il·lusió i l’esperança de sectors militants, en generar les condicions polítiques en què la forma moviment social s’adapta millor: opinió pública favorable, alts nivells de mobilització, crisi de governabilitat i manca d’actors que poguessin canalitzar aquestes expressions d’autoorganització per vies organitzatives més sòlides. Però com tot cicle de lluites, aquest arribà a la seva fi traient a la llum la fragilitat d’allò aconseguit, la inestabilitat de les estructures organitzatives generades i, sobretot, l’absència d’un marc estratègic que dotés a aquestes expressions de lluita de bases polítiques sòlides. Consideracions que al nostre parer, són igualment vàlides pel moviment per l’habitatge.

El balanç crític d’aquesta etapa cobra especial importància per als qui han experimentat les seves limitacions i es mostren decidits a superar-les. En aquest punt és fonamental situar l’esgotament dels moviments socials com a forma principal d’articulació polític i, sobretot, la crítica a la lògica movimentista que ha impregnat el sentit comú d’amplis sectors militants.

Amb esgotament ens referim a la constatació que els moviments socials no han estat eficaços en allò que fa referència a constituir una alternativa política a l’esquerra parlamentària que consolidés un poder de classe. Aquestes expressions d’autoorganització proletària han suposat respostes parcials a les diferents violències i opressions experimentades per la classe treballadora, limitant la seva capacitat de conscienciació i organització a les problemàtiques concretes que explicaven les seves pròpies lluites. A pesar dels aprenentatges i l’escola de militància que ha suposat per a certs sectors de la societat, els moviments socials s’han mostrat incapaços de generar un sentit comú en la societat que atorgués una major concreció a l’anticapitalisme abstracte en què s’emmarcava. Encara menys de treballar per la seva necessària vinculació amb una projecte superador de la societat de classes i orientat a la construcció d’una alternativa socialista a la societat actual. Precisament aquesta indefinició, en sentit polític i ideològic, ha portat a presentar com a virtut el que realment ha estat una de les seves grans carències, sent la via d’entrada que ha facilitat la consolidació de l’interclassisme dins dels espais militants i lluites proletàries; entenent per interclassisme aquells projectes de conciliació d’interessos entre classes. Això ha provocat la dificultat d’articular política proletària a partir de les experiències d’organització de la nostra classe en el cicle anterior, passant a fer un tipus de política orientada a l’apuntalament del projecte de les classes mitjanes en descomposició. El movimentisme i la seva dimensió ideològica interclassista són un obstacle en la recomposició del proletariat com a subjecte revolucionari i la reafirmació dels seus interessos com els únics universalitzables i, per tant, els únics a partir dels quals edificar un projecte emancipador.

Aquesta dependència ha estat l’altra gran característica de l’últim cicle. Dit en altres paraules: els moviments socials han estat subalterns als interessos dels partits socialdemòcrates, servint com a plataformes de mobilització i de sensibilització pública en no poder superar mai la seva dependència política per mancar d’un marc estratègic propi. I és que com ja s’ha assenyalat, la manca d’un marc ideològic i estratègic sòlid no suposa únicament una limitació pel seu propi desenvolupament i consolidació, sinó que provoca que aquest buit passi a ser omplert per qui sí que compta amb un marc. És per això que els esforços i fites de tot el cicle polític han contribuït al procés de legitimació del projecte socialdemòcrata, independentment de la voluntat de la militància de base.

D’aquesta subalternitat o dependència se n’extreu una de les tesis polítiques fonamentals per a explicar la proposta actual del Moviment Socialista per a la lluita per l’habitatge. Una anàlisi en retrospectiva del recorregut històric del moviment per l’habitatge a nivell estatal confirma aquesta hipòtesi. El primer cicle ascendent, que podríem situar des de 2011 a 2015, exemplifica aquesta relació de dependència moviment-institució. Durant aquells anys, s’aconseguiren situar demandes del moviment com a temes centrals d’opinió pública, aglutinant part del descontentament contra les entitats bancàries i contra els partits professionals, arribant així a nivells de suport i legitimitat impensables avui dia. Però seria erroni considerar que la totalitat del moviment, principalment en termes de composició militant, estava d’acord en assumir aquesta subalternitat de forma conscient, si no que aquesta s’explicava per la preeminència de la qüestió tàctica i, sobretot, pel buit estratègic que l’acompanyava. De la mateixa manera, no es pot obviar que sectors rellevant del moviment donaren suport conscientment a aquesta via, assumint que era aquest el paper de la lluita per l’habitatge: reduir el moviment a la lògica de les demandes, acotant el seu potencial al possibilisme dins dels reduïts marges d’actuació de la legalitat burgesa, impossibilitant elevar aquests conflictes concrets en lluites polítiques pel control i direcció de la societat. El tancament d’aquesta primera fase ascendent de la lluita per l’habitatge té un efecte desmobilitzador molt fort en paral·lel a l’assalt institucional. És il·lustratiu com a Catalunya es pot establir aquesta genealogia entre moviment per l’habitatge i la consolidació del projecte dels Comuns, amb el sector representat per la PAH Barcelona com un agent clau en l’aposta d’impulsar a Ada Colau a l’alcaldia de la ciutat.

Posteriorment, es reinicia un cicle fort de mobilització en què la innovació fou representada pel sorgiment dels sindicats d’habitatge a partir de 2016, a causa dels límits que havia mostrat la PAH i la seva incapacitat de donat resposta a l’esclat de la problemàtica que es va donar en aquell moment. Durant aquesta segona etapa, el moviment per l’habitatge va ser molt dinàmic i va arribar a quotes de conflictivitat que no s’havien generat fins llavors, demostrant una capacitat d’autodefensa que confirmava l’encert i eficàcia, encara que fos de forma temporal, d’aquestes institucions proletàries. No obstant això, el dinamisme d’aquests anys no va ser acompanyat per la construcció d’eines organitzatives sòlides que dotessin a la lluita per l’habitatge d’un horitzó estratègic compartit. L’impacte a nivell social i la major radicalitat d’aquesta segona fase no va aconseguir tornar a imprimir el caràcter de masses que havia tingut en l’època prèvia, reduint el seu grau d’apertura i delimitant progressivament la seva participació a minories militants i la seva vinculació amb els sectors més empobrits del proletariat urbà, principalment d’origen migrant.

En aquests anys, la problemàtica del desnonament es trobava en un moment crític i a més es començaven a entreveure els efectes del desplaçament de la problemàtica de les hipoteques als lloguers, a conseqüència dels canvis legislatius realitzats en relació amb els marges de guany de proporcionaven comparativament. Corresponen també a aquesta època els avanços més rellevants en termes de conscienciació política i la generació de tota una capa de militants que començava a ser conscient de les limitacions del cicle de lluites. La gran mancança aquí fou la incapacitat de dotar-se d’una estratègia clara que proporcionés un sentit integral a la lluita per l’habitatge i la vinculés amb un projecte més ampli de disputa del poder polític.

Aquest cicle es tancà abruptament amb la pandèmia, però té el seu correlat en com els partits institucionals d’àmbit català aprofitaren el dinamisme de la lluita per a situar-se com a representants d’aquesta. Això s’explica per la capacitat del moviment de seguir situant a l’opinió pública la problemàtica, la qual cosa no hauria estat possible sense els nivells de conflictivitat generats en base a ingents quantitats d’esforços militants. És per això que l’aposta que es realitza a nivell institucional per la llei de regulació de lloguers no és fruit de l’interès genuí de la direcció de partits professionals, sinó que és la conseqüència lògica d’entendre els moviments socials com a plataformes de mobilització ciutadana des de les quals fer propaganda amb finalitat electoral. I aquí, novament, l’aposta per la regulació de lloguer, impulsada a nivell de moviment pel Sindicat de Llogaters, va prefigurar el tancament d’aquesta segona fase en què no es va aconseguir superar la relació de dependència entre moviment i partits institucionals. Els efectes d’aquesta reforma legislativa no són objecte d’aquest text, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions respecte al seu impacte real i els avanços que ha suposat en termes de correlació de forces.

Aquest balanç del recorregut del moviment per l’habitatge és el que explica la necessitat de fer un salt qualitatiu en la lluita per l’habitatge. Un salt que passa per situar la independència política com a objectiu estratègic de la fase actual del desenvolupament de la lluita de classes, per rompre d’una vegada per totes amb la subalternitat a què s’han vist abocats esforços ingents i no poques dosis d’esperança militant. Perquè el punt de partida en l’actualitat és el de la derrota històrica del comunisme com a projecte possible i desitjable pel proletariat, cosa que implica primerament apostar per la reconstitució de la seva independència política: rearticular el proletariat en classe independent com a única via per fer possible la construcció d’una alternativa política a la societat de classes. Qui vulgui entendre aquest objectiu de rellevància estratègica fonamental com a simple discurs, com una consigna buida, potser no està entenent la seva importància. O això, o no el comparteix. No hi haurà projecte alternatiu de societat, projecte comunista, sense que aquest s’assenti primer en la independència política de la classe que ha de portar-lo a terme, des d’on realitat progressivament els avenços, en el pla ideològic-cultural i organitzatiu, necessaris per a establir les bases del futur Partit Comunista de Masses que ha de disputar la direcció de la societat a la classe dominant.

Funció estratègica del front de l’habitatge per al projecte comunista

És necessari ressaltar breument la funció que considerem que té el sindicalisme en general, i la lluita per l’habitatge en particular, dins d’una estratègia revolucionària. Entenem els sindicats com eines d’autodefensa del proletariat, institucions en què a partir de l’organització i defensa de les condicions de vida es constitueixen nuclis incipients de poder obrer des dels quals disputar l’accés i proporció de les diferents formes de salari per part de la classe treballadora. Parlem de diferents formes de salari per no reduir la forma sindical al seu model clàssic, vinculat a les lluites per aconseguir millors condicions de venda de la força de treball des de l’organització en l’esfera de la producció, entenent les diferents lluites salarials que tenen lloc en l’esfera de la distribució també com a formes de sindicalisme. És des d’aquest enfocament que entenem el sindicalisme d’habitatge.

Així, els sindicats representarien les primeres formes d’associació entre treballadors sorgides pel fet de compartir uns interessos immediats i la necessitat de defensar-los de forma col·lectiva. Ara bé, en el debat històric sobre el paper del sindicalisme, una de les posicions principals és la que encarnava la tradició revisionista de la II Internacional; unes posicions que han limitat aquestes formes de poder obrer a un pla eminentment econòmic, deslligant-se del procés de disputa general pel poder polític. Aquesta reducció a disputes merament econòmiques ha facilitat històricament la seva integració dins dels marges de la institucionalitat capitalista i la seva assimilació per part dels diferents representants del Partit de la Reforma, que cal entendre’l com la suma de les posicions abocades a la lògica de les reformes en la seva pretensió de govern de l’Estat, de promoció de projectes de conciliació entre classes i que contribueixen a la naturalització de la política burgesa com a únic terreny possible de disputa política. Davant d’aquesta tendència cap a la integració i assimilació, sempre present en els debats històrics del sindicalisme i que remet a la discussió clàssica entre economia i política, es proposa des del marxisme revolucionari dotar d’un caràcter més polític als sindicats perquè serveixin així com a instruments del moviment revolucionari del proletariat. Per altra banda, és també important assenyalar aquelles posicions que sí que contemplaven com a prioritat la dimensió política de les lluites econòmiques i la seva vinculació a un horitzó revolucionari, com seria el cas del sindicalisme revolucionari que advocava per la neutralitat dels sindicats en oposició a la seva vinculació partidària.

En aquesta línia, considerem que el sindicalisme pot tenir un paper fonamental en organitzar a diferents sectors de la classe treballadora davant de la fragmentació política i social existent avui dia. Malgrat això, s’ha de destacar un aspecte important: el desenvolupament d’un moviment sindical, sòlid, de classe, ha d’estar acompanyat per la regeneració del moviment comunista com a requisit necessari per a la reconstitució de la independència política del proletariat. Sense projecte comunista no serà possible dotar als treballadors de la seva forma política més acabada, constituir-nos en Partit de Masses en fase d’ofensiva, resultat de l’acumulació de forces realitzada a través de la lluita cultural i la generalització de la consciència socialista entre les masses. I el sindicalisme pot contribuir a aquest objectiu. Perquè des de l’efectivitat de l’activitat sindical les victòries aconseguides poden ser enteses pels treballadors com avenços que legitimen el projecte comunista davant de les masses i reforcen la convicció d’anar més enllà en l’acció revolucionària. Per tant, els sindicats han de ser espais oberts a la classe treballadora, independentment de la seva ideologia i filiació política, amb l’òbvia excepció de la reproducció de diferents formes de violència i opressió. Obertura que es justifica per la improrrogable tasca d’educació política de les organitzacions independents del proletariat i la seva decisiva aportació en l’expansió de la consciència socialista. Perquè ahir igual que avui, la tasca dels comunistes en els sindicats serà la d’explicar la dimensió de classe de cada conflicte des d’unes coordenades pròpies, promovent l’organització i conscienciació del proletariat per a convertir-lo en la base sobre la qual edificar la nova organització de la vida econòmica.

Aquesta vinculació amb un procés d’acumulació de forces que rearticuli políticament i organitzativa al proletariat, orientant-lo a la realització del programa revolucionari, és debatuda també per alguns sectors militants que afirmen la necessitat de mantenir l’autonomia sindical dels sindicats. Aquest posicionament té el seu origen en la tradició del sindicalisme revolucionari, com deia més amunt, corrent que advocava per la neutralitat política dels sindicats en contraposició a la fórmula Partit. Una neutralitat que, en última instància, afavoria a l’hegemonia burgesa i apuntalava el control polític per part dels partits socialdemòcrates sobre els sindicats en qüestió. En la seva traducció al debat actual en el moviment per l’habitatge a Catalunya, i amb les diferències evidents a nivell de context històric, considerem que reafirmar l’autonomia sindical manté la lluita en una posició de debilitat en no poder desplegar una acció sindical amb una orientació estratègica global, per molt que aquesta mancança es revesteixi amb plantejaments tàctics més o menys radicals. Aquesta posició és la que avui representaria l’anticapitalisme abstracte amb què s’identifiquen alguns sectors militants del moviment per l’habitatge i és a aquesta posició que reafirma l’autonomia sindical i la seva suposada neutralitat a la qual oposem la independència política com a orientació estratègica. Un camí que ha de conduir a la materialització de la realitat política i organitzativa del projecte comunista en la forma de Partit; concretament, en la forma de Partit Comunista de Masses com a cristal·lització de les forces acumulades a partir de la unió de totes les organitzacions de classe revolucionàries, passa necessària perquè el proletariat pugui situar-se a l’ofensiva i disputar el control de la societat a les classes dominants.

Per això, l’aposta del Moviment Socialista per al front de l’habitatge és, de forma simplificada, l’aposta per la seva vinculació a la consecució del socialisme a partir de la recomposició de les forces disperses en el moviment per l’habitatge sobre una nova base política. Es pretén amb això rellançar la dinàmica de lluita en el front a partir d’unes noves coordenades políticoestratègiques que impliquen, per un costat, la construcció d’una organització pròpia a nivell nacional i, per l’altre, la vinculació estratègica al Procés Socialista com a proposta política revolucionària. Aquest objectiu pren com a punt de partida les conclusions exposades respecte a la falta d’independència política i la centralitat dels moviments socials en el plànol organitzatiu, tenint en comú ambdós elements la inexistència d’un plantejament estratègic que permeti superar les limitacions. Aquesta perspectiva estratègica és la que pretén aportar en l’actualitat el Moviment Socialista en relació a les lluites salarials, cosa que les atorga un marc de comprensió comú, contribuint de forma conscient a un procés polític major: l’expansió del projecte comunista.

Perquè això sigui possible no n’hi ha prou amb enunciar l’existència d’una estratègia sinó que aquesta ha de tenir una plasmació en els objectius, prioritats i orientació de les diferents lluites. Aquí és on se situa la importància de la centralització estratègica com a forma de garantir una direcció unitària per a la tàctica general desplegada, assegurant la coherència entre aquesta i la línia política. El concepte de centralització estratègica té una rellevància fonamental perquè s’oposa al sentit comú de sectors militants sobre la coordinació de diferents plànols de lluita. Aquesta aposta per la coordinació, fruit de la fragmentació política i social actual i de la rellevància dels moviments socials com expressió lògica de la dita fragmentació, és la perspectiva estratègica que alguns defensen com a forma de superació de la parcialitat. En el cas del sindicalisme d’habitatge aquesta perspectiva representa una visió economicista del conflicte per reduir el seu paper a la defensa de les condicions de vida en relació a l’accés a l’habitatge, l’ampliació de drets en aquest sector o el canvi de sentit comú respecte a la qüestió immobiliària. Qüestions totes elles d’importància però impotents pel que fa a construir un poder de classe independent vinculat a un programa revolucionari.

Per contra, la vinculació de la lluita per l’habitatge al socialisme des de la perspectiva de la centralització estratègica, considerem que pot realitzar dues contribucions fonamentals a la reconstitució de la independència política del proletariat, atès al moment actual de desenvolupament del projecte comunista i la correlació de forces general. Per un costat, situar el debat estratègic com la qüestió clau per a l’avenç del moviment i la unificació dels sectors militants més avançats i, per l’altre, contribuir al plànol de la lluita cultural des de la intervenció política. Aquesta contribució es desglossa en tres elements: la propaganda estratègica, la construcció d’un poder territorial i l’aposta per la construcció d’una organització socialista pel front de l’habitatge.

El primer d’ells, la propaganda estratègica, s’ha d’entendre des de la prioritat que ha de tenir la lluita cultural en l’actualitat per a erigir una alternativa revolucionària assumida conscientment per àmplies capes del proletariat. Assumir com a tesis la derrota històrica del comunisme porta a situar com a prioritari regenerar la força social que ha de portar-lo a terme, establint les bases d’una cosmovisió pròpia que li serveixi com a fonament. I és que l’hegemonia de la cosmovisió burgesa en la societat està àmpliament estesa entre les masses, la qual cosa sumada a l’evident derrota de posicions revolucionàries, ens situa en una posició defensiva per a l’expansió del projecte comunista i la constitució d’un bloc proletari com a força social antagònica. És per això que la prioritat de la lluita cultural ha de ser transversal a la fase moviment en què ens trobem, ja que en les societats capitalistes desenvolupades el control de la direcció de la societat no serà possible mentre l’hegemonia cultural estigui en mans de les classes dominants. La propaganda estratègica, combinada amb els mètodes d’agitació adequats, és el mitjà pel qual el projecte comunista ha de presentar-se a la societat, difonent les nostres tesis polítiques a partir de la seva traducció a un plànol discursiu que permeti rellançar la tasca d’hegemonització entre les masses treballadores. Aquesta tasca ens permet generar un bloc d’oposició als partits d’esquerres institucionals, per frenar la seva capacitat d’assimilació, a més de combatre internament tendències cap a posicions reformistes en dotar-nos d’una guia perquè l’acció quotidiana polititzi en una direcció clara, i no únicament a partir de l’experiència viscuda que per si mateixa no apuntala un horitzó revolucionari.

En aquesta línia, deslegitimar el poder polític burgès des de la impossibilitat de garantir l’accés a l’habitatge, confrontar a elits polítiques i financeres pel seu paper en el sector immobiliari, situar la necessitat de l’expropiació d’habitatges perquè passin a mans dels treballadors, l’eliminació del deute hipotecari o la relació de renda que suposa el lloguer, són elements a assenyalar des de la nostra activitat política. Qüestions totes elles que delimiten una línia política i dificulten la seva assimilació per part del Partit de la Reforma. Contribucions que a la vegada apunten a l’objectiu estratègic principal com és la instauració de l’Estat socialista com a única garantia de posar fi a aquestes problemàtiques i garantir un accés universal a l’habitatge. És una prioritat de primer ordre començar a incidir en la lluita cultural amb agència pròpia, no només com a resposta a la deriva reaccionaria actual, sinó sobretot com a forma d’assentar les bases culturals i ideològiques necessàries que han d’acompanyar el desplegament polític i organitzatiu del projecte comunista.

El segon element seria la construcció d’un poder territorial. El sindicalisme d’habitatge ha de saber combinar diferents escales organitzatives en relació a la intervenció política que es realitzi en cada cas, tractant que aquestes es vinculin a les estructures d’organització socialista a nivell territorial. En aquesta vinculació resideix la possibilitat de començar a teixir la base social entre la qual s’ha de generalitzar la consciència socialista, estimulant el seu desenvolupament des d’una dimensió pedagògica en el treball polític i l’activitat sindical, així com estendre unes coordenades polítiques i culturals pròpies; que la vinculació sigui possible dependrà sobretot de l’eficiència aconseguida en l’activitat que es desplegui. La difusió d’un sentit comú comunista no compta amb el suport d’una experiència compartida que hagi demostrat a la pràctica una forma de civilització superior a la societat capitalista, per això té una importància vital demostrar una capacitat organitzativa eficient, que situï a les organitzacions socialistes com a eines de referència per al proletariat allà on el poder socialista esdevingui efectiu. En el seu desplegament territorial, el sindicalisme d’habitatge ha de contribuir a superar la fragmentació en què s’articulen avui en dia les diferents problemàtiques d’accés a l’habitatge, diversificant els seus mètodes organitzatius i tenint la capacitat d’enunciar victòries que facin real el procés d’acumulació de forces sedimentant-les territorialment: espais de poder socialista on començar a teixir la base social simpatitzant i vinculada orgànicament al Moviment Socialista.

L’últim d’aquests elements, i com a condició necessària per a la realització dels altres dos, seria l’aposta per la construcció d’una organització socialista per al front de l’habitatge: el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya. Una organització sindical que treballarà per la vinculació d’aquesta lluita amb la consecució del socialisme des d’uns principis polítics i un plantejament estratègic sòlids. Les posicions socialistes al moviment per l’habitatge no comptaven fins ara amb una estructura organitzativa centralitzada que les acompanyés en la seva intervenció. Les capacitats generades durant anys de sindicalisme de base, en trobar-se descentralitzades i sense una direcció unificada, no permetien desenvolupar una tàctica general compartida; des d’aquesta perspectiva, en el desenvolupament polític i organitzatiu del Moviment Socialista en la seva intervenció en el front de l’habitatge era necessari superar ambdues limitacions. L’aposta per la creació d’una organització sindical centralitzada d’àmbit nacional, en què els sindicats d’habitatge actuen com a bases polítiques territorialitzades de la dita organització, considerem que contribueix a una intervenció més eficaç i unificada en termes sindicals així com garanteix l’existència de les posicions comunistes en la guerra cultural en curs.

Ara bé, l’aposta per l’estructura sindical socialista ha de suposar un avenç qualitatiu de les capacitats polítiques i tècniques requerides per a una intervenció sindical eficient, que explori els canvis organitzatius i pedagògics necessaris per a fusionar el projecte comunista amb el proletariat. Perquè aquest moment de reflux generalitzat s’ha d’aprofitar per a consolidar posicions davant del més que probable sorgiment de futurs esclats social, context en què hem d’estar preparats per avançar posicions en la lluita de classes. No podem permetre’ns que davant de futurs cicles de mobilització, el projecte comunista torni a estar desaparegut i torni a quedar relegat a la subalternitat de la socialdemocràcia populista i al resistencialisme impotent dels moviments socials. L’organització sindical socialista serà un altaveu pel projecte comunista en qüestions de conjuntura, relacionant les problemàtiques concretes en què intervingui amb la seva impossibilitat de resoldre’s dins del sistema capitalista i assenyalant a l’Estat socialista com a única garantia per l’accés dels treballadors a l’habitatge de forma universal. Intervenció en la conjuntura des de posicions comunistes, eina eficient per al proletariat, contribució a la propaganda estratègica com a part del procés d’expansió del projecte comunista en la societat, consolidació d’una base social partidària d’una alternativa socialista: aquestes són les tasques del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya.

Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya i intervenció política revolucionària

Esperem que aquestes línies hagin contribuït al debat obert en el front de l’habitatge. A tall de conclusió ens agradaria resumir les principals tasques que es deriven de la proposta que llencem. Un resum que des del nostre punt de vista respon a la següent perspectiva: arribat a un cert punt, el debat arriba a límits de contrast racional que només poden ser resolts si es corrobora l’efectivitat de les posicions en la intervenció directa. I a partir d’allà es podran verificar els encerts, els errors, o els nous nusos i interrogants a resoldre. El debat al si de la lluita per l’habitatge a Catalunya ha arribat a aquest punt, almenys per part nostra. És hora de començar una nova fase. El Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya neix amb la pretensió de constituir-se com un agent polític de referència en l’àmbit de l’habitatge pel proletariat de Catalunya.

En aquest sentit, el principal repte que ens proposem és recompondre políticament i organitzativa, en un sentit revolucionari, les forces socials que bateguen a la problemàtica de l’habitatge. Per a abordar el repte, plantegem aixecar un sindicat vinculat a l’estratègia socialista, que doni lloc a un centre polític i sindical des del qual rellançar la lluita i una base sòlida construïda amb una prioritat: combatre l’economicisme i reformisme derivats de la cosmovisió burgesa, a partir de la socialització pràctica, lluita a lluita, del programa comunista per l’habitatge. Concretament, desplaçar la influència de l’esquerra electoral dels sectors de la classe treballadora afectats per la problemàtica, així com del debat públic en general.

Per això, aquesta organització partirà de la suma dels sindicats locals en adhesió a la proposta, però haurà de ser alguna cosa més: una eina sindical útil per a tots els perfils afectats per la problemàtica de l’habitatge allà on es troben. Aquí guanya especial importància les possibilitats que ofereix el sindicalisme d’habitatge a l’hora d’organitzar als sectors migrants del proletariat, fonamentals per a la recomposició del proletariat en subjecte revolucionari en l’actualitat. En aquesta línia, s’aprofundirà i s’expandirà el treball pràctic desenvolupat fins al dia d’avui per explorar formes de conflictes, acció sindical i organització que siguin capaces de donar respostes i colpejar més enllà de la forma moviment social o comunitat en lluita, aportant així a l’avenç de posicions en la lluita per la defensa de les condicions de vida del proletariat. A nivell tàctic, la proposta socialista per al front de l’habitatge es concreta en la vinculació dels problemes immediats que pateix el proletariat en relació a l’accés a l’habitatge amb l’objectiu final del socialisme. Així, algunes línies de desplegament tàctic consistiran a intervenir i desenvolupar amb profunditat la guerra quotidiana del desbocat mercat de lloguer, canalitzant el conflicte existent entorn dels lloguers cap a posicions comunistes, combinant escala sectorial i territorial segons els conflictes. Superar la fase defensiva i l’aïllament que està acorralant l’eina de la paralització dels desnonaments o assentar vies per a canalitzar tota la frustració i conflicte social dels barris perifèrics i degradats. Serà rellevant també donar la volta a les relacions amb l’administració plantejant una sèrie de disputes que treguin a la llum la convergència d’objectius de la burgesia immobiliària i la política professional, per exemple, de cara al nou cicle especulatiu d’habitatge “assequible” en col·laboració publicoprivada.

Així mateix, i en coherència amb la nostra posició, no creiem que en intervenir en els diferents tipus de problemàtiques hi sigui la clau per rompre la segmentació existent en el conflicte de classe de l’habitatge, tampoc per avançar en la lluita de classes. El subjecte unitari, la recomposició dels diferents perfils en una aportació unitària i revolucionària serà la suma de diferents elements. En primer lloc, treball sindical quotidià. En segon lloc, conflictes tàctics triats amb un criteri proporcional a les forces i la conjuntura de cada moment. En tercer, una forta orientació política, intervenció pública en el debat en els diferents àmbits de socialització de la nostra classe. Només amb fortes dosis d’artifici polític podem recosir el que espontàniament, ara per ara, es dona com a conflictes segmentats i a vegades fins i tot contraposats en un mateix àmbit de la vida social com l’habitatge.

Finalment, i no menys important, cadascun d’aquests desenvolupaments es donaran tenint en compte l’existència del debat obert, tant en la pràctica com en les idees, al voltant de la lluita per l’habitatge. Malgrat que les dues posicions principals avui en siguin les que representen el Sindicat de Llogaters i el Moviment Socialista, i encara que creguem que la forma moviment està esgotada políticament, no oblidem la diversitat i complexitat existent als col·lectius en lluita a Catalunya. En coherència amb la nostra proposta plantejada al 2n Congrés d’un espai de coordinació, proposem que aquest espai prengui la forma d’una taula sindical en què es puguin donar cos a les necessitats de coordinació entre organitzacions sindicals diferents. Un espai que, davant de l’absència d’acords estratègics, sigui d’utilitat com a òrgan unitari a través del qual arribar a posicions de mínims per a la unitat d’acció necessària. La nostra prioritat serà posar damunt de la taula propostes que incentivin el debat al voltant de les vies de construcció de la independència de classe, d’afrontar la repressió de l’Estat i de demandes i propostes que comportin la confrontació amb l’esquerra institucional.

Aquests són els reptes que presenta el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya per aquesta nova etapa; una etapa que tot i que es manifesti com a defensiva, tindrà caràcter de preparació davant dels efectes, difícils de predir exactament, de l’evolució econòmica i social de les diferents tendències lligades a la problemàtica de l’habitatge. Preparació per a què? Per a noves onades massives de conflicte social en què l’habitatge tingui un paper rellevant i estigui aportant en un sentit revolucionari, i no torni a ser assimilat i anul·lat per part de la burgesia. Aquesta és la nostra hipòtesi: que la demostració pràctica la posi al seu lloc.