Un mes després del desnonament més gran de Catalunya, produït a l’antic institut B9 de Badalona, tenim l’oportunitat de conversar amb Yonnouss Dramé (50 anys). Nascut al Senegal, va emigrar a Catalunya quan tenia 35 anys. Primer va viure a Mataró i Barcelona, i els darrers dos anys s’ha establert a Badalona, on residia al B9 en el moment del desnonament. En aquesta entrevista, parlarem de la seva vida personal, perquè va emigrar i com ha sigut la seva experiència a Catalunya, especialment amb el greu episodi racista que recentment ha impulsat l’alcalde de Badalona Xavier Garcia Albiol. També parlarem de les necessitats que ara tenen, la forma com llegeixen el rebuig de la reacció d’una part de la societat.
Com vas arribar a Badalona?
Precisament per la nau del Gorg d’aquí a Badalona, que es va cremar al desembre del 2020 i hi van morir quatre companys. Allà vaig conèixer molta gent, que també estava en la mateixa situació que jo i ens ajudàvem. Quan es va cremar la nau, moltes persones van perdre l’únic refugi que teníem i alguns van ocupar una nau abandonada al carrer Progrés que va ser desallotjada al 2021. Altres van tornar a la nau incendiada fins que els van fer fora i van enderrocar l’edifici. Més tard, quan es va ocupar l’antic institut abandonat del B9, em van trucar per gestionar la situació, perquè hi havia molta gent, provinent de països amb llengües i cultures diferents, i ja m’hi vaig quedar.
Per què vas haver de migrar?
Bàsicament perquè on vaig nàixer, al Senegal, no hi ha oportunitats laborals. I igual que jo, la majoria de persones migrants venim aquí per aquest motiu. És una llàstima perquè al Senegal tenim els recursos més buscats i valorats per les grans empreses: gas, petroli, diamants, or, fosfat, ferro… Les nostres elits polítiques malvenen els nostres recursos a potències més poderoses per mantenir-se en el poder. I llavors, amb un atur estructural i grans dificultats per sostenir la vida, nosaltres hem de sortir dels nostres pobles i migrar a altres llocs, fora del país o inclús fora del continent –cada cop més arriscadament–, per a buscar una vida millor.
Com era un dia quotidià per a tu al Senegal abans de que migressis?
Jo era venedor al mercat i em passava tots els dies allà. Però tal i com estan les coses, ni tant sols treballant tots els dies de sol a sol es pot arribar a final de mes. Els salaris son molt baixos i tot allò que es necessita per viure i que hem de comprar, com els aliments, és molt car i el preu no para d’augmentar. És per aquest motiu que molts de nosaltres preferim marxar a Europa a buscar una millor vida que aquesta, perquè aquí, almenys, podem arribar a aspirar salaris millors. Tot i això, cap de nosaltres ens esperàvem el racisme que hem trobat a les institucions i a molts espais, com les immobiliàries, que ens impedeix desenvolupar la nostra vida en condicions dignes.
Com definiries la realitat que t’has trobat quan has arribat a Europa?
En general, la majoria de nosaltres quan estàvem a Àfrica pensàvem que a Europa, sobretot a la Unió Europea, es respectaven els drets humans. Sempre ho han projectat així: “aquí hi ha la democràcia que respecta”. Però quan hem vingut aquí per una qüestió de necessitat i supervivència, hem vist que tot això és un conte que ens han volgut vendre. Aquí tampoc es respecten els drets humans i molt menys pels sectors més vulnerables. No tenen paraula. Potser abans, però ara mateix no. A més, els discursos dels polítics que estan pujant a l’escenari posen en qüestió un mínim vital com el respecte i l’empatia, que fins ara semblava que es donava per fet. Aleshores és un problema gravíssim.
«Cap de nosaltres ens esperàvem el racisme que hem trobat a les institucions i a molts espais, com les immobiliàries, que ens impedeix desenvolupar la nostra vida en condicions dignes»
Us vau trobar una situació molt difícil que no tenia res a veure amb la que us havien fet imaginar. Aleshores, veient tot això, tu creus que és possible regular els papers per a la gent migrant que pot aconseguir arribar aquí?
Cada vegada és més difícil, ens posen més traves, com he dit abans. Però no és una cosa personal o individual: el problema és ja estructural, des de l’arribada. Moltes de les persones arriben a través de programes de migració laboral i se suposa que t’han de donar papers per poder treballar, però a la realitat és que arribem sense papers i hem de buscar feina i regularitzar la nostra situació de qualsevol manera. Per a persones en la nostra situació, no només és aconseguir arribar a Europa: és tot el que ve després. És com un laberint sense sortida, una trampa. Empreses i programes t’accepten per entrar en aquest territori per a treballar, però no disposes de papers. I això, clar, és una roda: no tens papers, no t’accepten en cap pis o habitació de lloguer, no pots accedir a la sanitat… No tens res i no ets ningú.
Hi ha un rebuig molt gran a regularitzar la situació de les persones immigrants, amb tot el que això comporta, però alhora l’estat del benestar espanyol o qualsevol altre depèn i es manté gràcies a aquest treball informal.
Segons la llei, ningú pot estar aquí sense papers, però els mateixos que et neguen l’existència, es beneficien del treball en negre que pots fer aquí o allí.
«És com un laberint sense sortida, una trampa. Empreses i programes t’accepten per a treballar, però no disposes de papers. I això és una roda: no tens papers, no t’accepten en cap pis, no pots accedir a la sanitat… No tens res i no ets ningú»
Com vau viure el procés i el dia del desnonament?
Van fer fora d’un lloc completament abandonat 400 persones que no tenien alternativa habitacional en ple hivern. On havíem d’anar? Aquell dia i els següents els recordo amb molt fred: la temperatura era extremadament baixa i, a més, hi havia avís per pluges. Nosaltres ens pensàvem que l’alcalde, Xavier Garcia Albiol, s’esperaria unes setmanes -a què l’alerta per pluges i temperatures baixes passés- però res va fer-lo parar a escoltar-nos i donar-nos més temps.
Si hagués estat en un altre moment de l’any, tot i semblar-nos una decisió lamentable, ho haguéssim acceptat. Però no va ser el cas. A les portes de Nadal ens van fer fora a 400 persones que no teníem on anar. A part del fred i la situació dramàtica que vam viure, el que recordo amb molta tristor és la forma de tractar-nos d’alguns veïns… Tot i la solidaritat i ajuda de moltes veïnes, quan ens van desnonar vam intentar repartir-nos, uns quants aquí i uns altres allà, però hi va haver veïns que ens van venir a rebutjar a l’acampada davant del B9 o inclús ens van impedir l’entrada a una església que ens havien ofert per no quedar-nos a dormir al carrer.
Què els hi diries a l’alcalde i als veïns més reaccionaris i racistes que us han criminalitzat i increpat en nombroses ocasions?
L’Albiol és com un exemple a seguir per a moltes de les persones que viuen a la ciutat. I, de forma irresponsable o premeditada, ens ha assenyalat com a “criminals”, “gentussa”, “salvatges”, “lladres”. Amb aquest discurs d’odi ha fet que una part important de la població reaccioni en contra de nosaltres sense conèixer la nostra situació i vida.. L’alcalde ha creat una narrativa de nosaltres contra ells, els bons i els dolents. Ha encès una metxa que pot generar unes conseqüències molt perilloses. Com ja he dit, nosaltres vam veure’ns forçats a migrar per sobreviure i l’única cosa que necessitem ara i aquí és una situació millor. No es pot fer res ni arribar a res sota un pont. Simplement, perquè som éssers humans i necessitem satisfer un mínim de necessitats vitals. Ens agradaria poder viure i treballar com la resta de persones.
Què us han dit des de serveis socials?
Des de l’administració i serveis socials, l’única cosa que ens han promès, o almenys ens han dit, és que revisaran cas per cas, de forma individual, si ens regularitzaran la nostra situació. Ja que hi ha moltes persones que tenen feina però no tenen papers o d’altres que al revés. La teoria és que miraran què poden fer amb els papers de totes les persones del B9… La realitat? Ja veurem que passarà. I la resta de coses vitals, com el treball o l’habitatge, no ens han dit res.
«Les propostes que s’han fet no son realistes i el que fan es portar a un altre lloc el problema” i no solucionar-lo»
Què opines de la resposta de la Generalitat després del desnonament i la pressió exercida per les organitzacions antiracistes? Com heu valorat que la institució primer autoritzés el desnonament i després es pronunciés rebutjant-lo?
Nosaltres veiem que els polítics de la Generalitat s’han vist obligats a pronunciar-se i donar aquest pas. Òbviament, preferim aquest pas però no creiem que ho hagin fet de forma honesta, sinó que com una estratègia política més. Alhora, les propostes que s’han fet no son realistes i el que fan es portar a un altre lloc el “problema” i no solucionar-lo. Se suposa que hem de sortir de Badalona i anar a diferents punts de Catalunya, quan no tenim els recursos per treballar i satisfer les nostres necessitats aquí. No coneixem a ningú. La Generalitat ha promès moltes coses però encara estem esperant que alguna d’aquestes es faci efectiva, perquè no tenim cap esperança.
On vius ara?
Ara mateix estic vivint a casa d’un amic, que m’ha ofert mentre no tingui cap altra alternativa.
I en relació amb tota aquesta situació que hem estat comentant, què diries que és el que més t’ha ajudat com portar-la, sobreviure-la, a superar-la?
El que m’ha ajudat més jo crec que han estat els companys que he anat coneixent. No hi han posat mai dificultats: sempre quan dic de fer alguna una cosa, ells m’ajuden. En la situació en la que ens trobem, es podrien negar… però sempre estan allà.
Hi ha alguna cosa més que t’agradaria compartir amb nosaltres, Yonnouss?
M’agradaria afegir que l’Albiol, tot i ser un polític, actua com un hooligan. Entra al seu camp amb el micròfon i altaveus, cridant un discurs d’odi molt perillós i violent, i tots els seus seguidors el repeteixen de forma cega. Es passeja per tot arreu com si fos un heroi quan en realitat despista a totes aquestes persones de les veritables causes de les situacions de misèria. L’alcalde i tots els seus seguidors només saben assenyalar-nos i atacar-nos a nosaltres perquè som més febles i vulnerables.
«Es passeja per tot arreu com si fos un heroi quan en realitat despista a totes aquestes persones de les veritables causes de les situacions de misèria. L’alcalde i tots els seus seguidors només saben assenyalar-nos i atacar-nos a nosaltres perquè som més febles i vulnerables»
