En el centenari del naixement d’un clàssic: una breu introducció a la vida i obra de Manuel Sacristán

Comparteix

30 de desembre de 2025

Traducció d’un article original publicat a contracultura.cc.

Si tan sols tingués a disposició meva dues paraules amb les quals definir a Manuel Sacristán, sens dubte, serien aquestes: militant comunista. L’altra parella conceptual que més se li acostaria i que el definiria com a filòsof marxista seria una derivació del primer, ja que segons ell: “un filòsof marxista només pot ser un militant comunista, perquè no hi ha marxisme de mera erudició”¹. En tots dos casos, no obstant això, el compromís ètic, polític i intel·lectual seria el que donaria contingut a les nostres dues possibles definicions, ja que això implicava precisament, per a aquest clàssic de la nostra tradició, l’essencial de la militància comunista i el pensament marxista: un compromís amb la lluita per l’emancipació i la veritat.

Com que ell mateix es va veure obligat a assenyalar en relació amb Gramsci, segurament una de les figures històriques amb la trajectòria política amb què més es va identificar, Sacristán va ser un pensador polític que va haver de construir la seva teoria i la seva pràctica d’una manera gens tranquil·la ni estable, a través d’una autocrítica contínua de les seves idees i d’una trajectòria marcada per la lluita política sota (i contra) el franquisme, cosa que va condicionar el seu tarannà i desenvolupament com a intel·lectual. L’exposició sistemàtica dels seus assoliments i fracassos, teòrics i pràctics, resulta per això certament complexa, perquè aquests no sols són contradictoris entre si en múltiples ocasions, sinó que, a més, resultarien parcials i insuficients (i, per tant, falsos) si no incorporessin «la totalització quasi biogràfica de nombrosos moments objectius i subjectius en el fragment d’història» de Catalunya, Espanya, Europa i el moviment obrer i comunista internacional, «que el seu nuament sota una consciència esforçada constituiria el nucli» de la seva figura².

La intersecció entre socialisme i filosofia que dona títol a aquesta antologia no només defineix i marca, a parer meu, la vida de Manuel Sacristán, sinó que constitueix el leitmotiv des del qual s’intenta captar el ritme i el desenvolupament del seu pensament i manera de fer. I, precisament per això, he cregut oportú que aquesta intersecció constitueixi l’eix des del qual abordar aquesta breu introducció. Altres eixos podrien, no obstant això, emprar-se, i sens dubte també brindarien elements addicionals interessants sobre aquesta figura. Però una introducció, limitada en extensió i profunditat, arriba fins on arriba. Al meu entendre, aquesta és la clau interpretativa més fructífera per examinar la seva vida i obra en un format com aquest. Així doncs, vegem fins on ens permet arribar.

Manuel Sacristán va néixer el 1925 i va morir el 1985 i Barcelona va ser l’escenari principal de la seva vida adulta. Sacristán va viure el que, en paraules de l’historiador Josep Fontana, company de partit i intel·lectual marxista (de nou, feliç i estranya relació avui dia), podria definir-se com «el segle de la revolució»³. Però ho va viure sota unes circumstàncies —les del franquisme espanyol— que el van modelar d’una manera una mica especial. Aquestes circumstàncies són, per tant, absolutament determinants per entendre la diversitat d’interessos i preocupacions intel·lectuals que va desenvolupar al llarg de la vida.

Començant per la joventut, o pel que podríem definir com la primera etapa de desenvolupament intel·lectual, una dada important per entendre la trajectòria de Sacristán és situar la seva vinculació juvenil i efímera amb el falangisme. Així doncs, després del final de la Guerra Civil Espanyola i del retorn de la seva família al país, després d’un breu període a l’estranger, Sacristán va ser educat en les idees i la cultura falangistes, en el si de les quals aviat començaria a sentir-se atret per les tendències més radicals, socials i esquerranes, fins al punt d’arribar a militar-hi en l’organització juvenil durant els primers anys de joventut.

Procedent d’una família de classe mitjana acomodada i amb un accés privilegiat als escassos circuits de producció cultural del moment, va ser sobretot a partir de les seves inquietuds literàries i culturals —les úniques vies possibles de participació políticocultural en l’ambient del règim franquista— que començaria, no obstant això, a transitar d’una crítica falangista del règim cap a una crítica al mateix falangisme⁴. És a dir, d’una crítica falangista radical de la cultura oficial espanyola i de la pobresa material i espiritual del règim franquista, cap a una crítica de l’incompliment de tot el que era profetitzat falsament pel falangisme. El canvi d’interès de Primo de Rivera a Simone Weil, quan Sacristán tot just tenia vint-i-cinc anys, sempre amb Ortega com a teló de fons, il·lustra bé els primers compassos del seu desenvolupament intel·lectual i polític⁵[5].

Aquesta transició es produeix mentre Sacristán estudia Dret i Filosofia a Barcelona. Tal com ja he avançat, serà la segona d’aquestes dues disciplines la que intentarà convertir en carrera professional i per la qual sentirà un interès cada vegada més intens. En aquesta etapa universitària, un cop superats uns primers anys de clarificació i de crítica dels seus plantejaments anteriors, el pensament de Sacristán passa a moure’s fonamentalment entre la filosofia d’Ortega, l’existencialisme i l’humanisme europeus (Sartre, Heidegger, etc.) i el personalisme de Weil, tot tendint políticament cap a un nou punt de vista liberal-llibertari. Tanmateix, al cap de pocs anys, a partir de les seves preocupacions socials —ja presents en el falangisme—, però sobretot arran de la racionalització orteguiana i del rebuig al menyspreu de la ciència propi de certs corrents filosòfics del moment, començarà també a distanciar-se de l’existencialisme i del personalisme i a mostrar un interès creixent per la filosofia de la ciència, la lògica i un humanisme de caràcter cada vegada més socialista. Ambdues orientacions són resultat de la recerca per conciliar la sensibilitat moral arrossegada de la seva etapa vitalista-existencialista amb la matriu racional i científica que li imposen els nous interessos filosòfics.

És precisament en aquest moment quan Sacristán obté una beca i marxa a fer una estada de recerca de dos anys a l’Institut de Lògica i de Fonaments de la Ciència de la Universitat de Münster (Westfàlia), a la República Federal Alemanya, integrada en el bloc capitalista durant la Guerra Freda. Allà, sota el mestratge del lògic alemany H. Scholz, el jove estudiós esdevé un dels filòsofs espanyols més versats del moment en lògica contemporània i filosofia de la ciència, tot incorporant instruments analítics i eixos d’interès vinculats a diverses ciències empíriques, molt absents de la cultura científica i acadèmica espanyola, on encara preval la tradició tomista i l’orientació escolàstica⁶. Alhora, projecta la seva futura tesi doctoral sobre les idees gnoseològiques de Heidegger, que sotmetrà a una revisió crítica des d’aquesta nova perspectiva. Les seves dues úniques obres, en el sentit canònic en què una determinada pauta filosòfica entén el concepte d’obra, se situaran precisament en aquests dos eixos⁷. La resta de producció teòrica, com veurem, sobretot prendrà forma d’articles científics, assajos, textos d’intervenció, pròlegs, notes i conferències (o, com ell mateix les catalogarà, «Pamflets i materials»⁸).

L’estada a Münster, tanmateix, més enllà de consolidar-lo amb només trenta anys, com un dels filòsofs espanyols més ben formats en lògica i filosofia de la ciència, serà absolutament decisiva per al seu desenvolupament intel·lectual i polític per altres motius. La raó és que serà allà on Sacristán esdevindrà comunista i marxista⁹. D’entre els principals factors que hi van contribuir, en podem destacar: a) l’amistat que va establir amb un altre jove filòsof italià resident a la ciutat, Ettore Cesari, militant del PCI; b) el contacte amb els comunistes alemanys organitzats —tant amb els sectors obrers com amb figures destacades com el dirigent local Hans Schweins o la futura líder de l’esquerra Ulrike Meinhof—, i això, a més, just en el moment en què el KPD és il·legalitzat a la zona alemanya ocupada pels Estats Units i convertida en baluard de la Guerra Freda contra l’URSS; i c) la possibilitat d’estudiar molt més a fons les grans obres de la teoria marxista, que —a diferència del que succeeix a Espanya— no hi estan prohibides i són abundants en alemany, així com de treballar-les en espais de formació col·lectiva.

A causa de tot això, Sacristán comença a orientar el seu fort compromís eticopolític en un sentit comunista i a dominar amb gran destresa els principis fonamentals del marxisme. Així, tal com afirma l’historiador Giaime Pala, a Münster es produeix llavors «una ruptura en la manera de concebre la política, el paper de l’organitzador de la cultura, però sobretot la pròpia vida personal», una ruptura «en termes personals i generacionals, amb el mateix passat, per començar un nou camí de resistència que coagulava una nova manera de ser, que podrà ser percebuda com a pitjor o millor segons els paràmetres de cadascú (i n’hi ha prou de veure què s’ha dit de Sacristán en les memòries que ens han arribat dels seus antics companys de Laye per esbrinar-ho), però que haurem d’admetre que va ser una cosa nova, que suposava una metamorfosi en la percepció que ell tenia de si mateix i dels altres, així com una modificació de la seva escala de valors polítics i humans»¹⁰.

Tant és així que, mesos abans de la tornada definitiva de Münster, a través d’un contacte facilitat per l’amic del PCI, Sacristán entra en contacte amb la direcció clandestina del PCE-PSUC a París i pren la decisió de començar a militar al partit comunista, de manera que acaba rebutjant una oferta per romandre com a professor a Alemanya¹¹. Una decisió que, si ens creiem les paraules d’Antoni Domènech, futur deixeble i amic, responia a un compromís intel·lectual autèntic i sofert amb allò que considerava èticament correcte i políticament necessari, doncs després d’un viatge a París per conèixer als que serien alguns dels principals dirigents en les properes dècades, aquest omple la sol·licitud definitiva d’incorporació afegint-hi que: «Malgrat haver fet tot el possible per no fer aquest pas, demano l’entrada al Partit Comunista»¹². Com ell mateix assenyalava, per la seva residència habitual a Barcelona s’enquadrà al PSUC. I, atès el seu prestigi i reconeixement, ràpidament se li van atorgar algunes responsabilitats polítiques. D’aquesta manera, quan Sacristán tornà definitivament de Münster i s’incorporà a la Universitat de Barcelona per acabar la tesi i impartir classes de filosofia com a ajudant i professor no numerari, ja compatibilitzava la tasca acadèmica amb la militància comunista clandestina. Concretament, se li encarregà d’organitzar la cèl·lula d’intel·lectuals —dedicant-se sobretot a la construcció d’un aparell de propaganda del partit i a l’organització de seminaris marxistes clandestins—, a la qual posteriorment se sumaria també l’organització d’estudiants i professors universitaris, així com repensar i adaptar la política cultural del partit, i l’establiment de certs contactes amb altres forces d’oposició antifranquista a l’interior¹³.

És aquí on podríem situar l’inici de la seva segona etapa de desenvolupament intel·lectual. I una qüestió clau per entendre en profunditat la figura de Sacristán és tenir present que aquesta etapa serà crucial per a tota la trajectòria intel·lectual futura, perquè, de facto, serà la que deixarà establertes les línies i preocupacions fonamentals per les quals discorrerà el seu pensament fins al final dels seus dies. Unes línies generals que parteixen d’un intent de síntesi entre la forta perspectiva ètica que el caracteritza des de l’etapa juvenil, el racionalisme científic i la perspectiva analítica que consolida a Münster, i el nou compromís polític comunista sorgit arran de l’emancipació recentment adquirida. Això es reflectirà clarament en la insistència, durant aquests anys, d’esbossar una caracterització elemental del marxisme com a: a) tradició de pensament emancipador; b) concepció del món —després matisada—; i c) coneixement de síntesi, concreció i intenció pràctica —en el sentit de filosofia de la praxi o praxeologia, tal com la va definir en alguna ocasió¹⁴.

En tot cas, el compromís comunista de Sacristán farà que la seva carrera acadèmica es vegi ràpidament sabotejada. Així, en el seu examen d’oposició de 1962 a la càtedra de Lògica de la Universitat de València, els motius polítics van ocupar una part important de l’arbitrària decisió en contra seva. I és que els membres del tribunal no podien deixar de ser conscients de les seves inclinacions polítiques i filosòfiques, cada vegada més públiques i notòries en l’ambient universitari de l’època, cosa que va contribuir al fet que el nostre autor tingués la gosadia de prologar el primer llibre marxista de publicació legal sota el franquisme o d’incloure el marxisme entre els quatre corrents principals de la filosofia contemporània en un text de caràcter científic publicat durant aquells anys¹⁵. De poc li va valer la seva serietat i rigor a l’hora d’abordar, en aquests textos, el marxisme i les figures d’històrics comunistes com Marx o Gramsci. El seu atreviment no podia sortir-li de franc i va contribuir al fet que hagués d’afrontar una trajectòria laboral summament precària, en la qual es va veure obligat a traduir, editar i prologar una gran quantitat de llibres per poder arribar a final de mes. Aquesta situació es va intensificar especialment a partir de 1965, quan al rebuig arbitrari de la candidatura a la càtedra de Lògica s’hi va sumar l’expulsió de la universitat barcelonina, emparada en la no renovació del seu contracte.

Malgrat tot, Sacristán no deixarà de ser un dels intel·lectuals més influents en els debats entorn del lloc de la filosofia i del paper de la universitat entre la intel·lectualitat antifranquista i l’estudiantat crític d’aquells anys¹⁶. En aquest sentit, la controvèrsia que iniciarà sobre el caràcter de la filosofia —com a disciplina de primer o de segon ordre— i el seu lloc en els estudis superiors —com a llicenciatura específica o com a dimensió transversal i especialitat de doctorat—, així com la disputa entorn del caràcter analític o dialèctic de la racionalitat i del pensament científic—polemitzant tant amb el marxisme cientificista com amb el marxisme escatològic i humanista—, marcaran, en cert sentit, el panorama filosòfic i universitari de l’època.

Durant tota la dècada dels seixanta, per tant, Sacristán es bolca en les tasques de la militància comunista clandestina al PCE-PSUC, en l’elaboració i la discussió filosòfiques i en el treball de traducció i col·laboració editorial, especialment de textos d’índole marxista. D’aquesta dècada provenen, així, edicions, introduccions i traduccions com les de l’Anti-Dühring d’Engels, l’Antologia de Gramsci, Socialisme i filosofia de Labriola o Història i consciència de classe de Lukács; però també de grans obres del pensament científic contemporani, com L’economia com a ciència de Papandreu, Els mètodes de la lògica de Quine o La recerca científica de Bunge, així com obres de clàssics com Goethe o Heine. És a dir, Sacristán combina diferents facetes com a assagista, historiador de les idees, crític literari, traductor, etc¹⁷. Pel que fa a les traduccions, cal remarcar que van ser més de noranta els volums que va traduir al llarg de tota la vida, molts dels quals corresponen a aquests anys durs, en què Sacristán cerca conciliar una forma de supervivència que li permeti continuar militant amb un nivell d’intensitat molt alt, però també aportar alguna cosa a l’enfortiment científic, crític i intel·lectual de la cultura comunista i de la teoria marxista.

Els objectius de Sacristán en el si del partit comunista durant aquesta dècada poden sintetitzar-se, per tant, en un esforç i treball continu per a: 1) millorar la capacitat analítica del partit i fer més complexa la seva política cultural i intel·lectual davant del biaix vulgar i simplificador que ell entendrà que s’ha assentat en gran part del moviment comunista internacional, especialment des del període de Stalin; 2) incorporar una posició equilibrada entre el subjectivisme total (que creu que condueix al politicisme, voluntarisme i aventurerisme) i el determinisme absolut (que portaria a l’economicisme, reformisme i liquidacionisme del partit), a través d’una correcta mediació entre la necessària dimensió subjectiva-revolucionària d’aquest i l’aproximació científica i precisa a la realitat objectiva i a la situació concreta a enfrontar en cada moment; i 3) generar pràctiques de direcció i relació amb els espais de base menys instrumentalistes-paternalistes i més democràtiques, crítiques i formatives.

La caracterització típica que es fa del pensament i la pràctica de Manuel Sacristán és la d’un «marxista heterodox». Això té cert sentit si ens fixem en el fet que les seves principals aportacions intel·lectuals i polítiques es donen en una època en què molts dels qui reivindiquen l’«ortodòxia marxista» tenen, més aviat, poc d’orthós (correcció) en la seva dóxa (opinió) a l’hora d’abordar algunes de les qüestions que es plantegen en el si del moviment. Una època en la qual el marxisme, com a pensament viu i guia per a l’acció, teoria per a la constitució del comunisme com a moviment real que anul·la i supera l’estat de coses actual, entra en un moment de crisi i replegament encara no massa situat. Però crec que val la pena que discutim aquesta caracterització; per a això, em permeto un breu excurs explicatiu sobre el tema de l’ortodòxia.

❝En el sentit recentment exposat, Manuel Sacristán va ser un marxista ortodox, un defensor i impulsor d’aquesta ortodòxia marxista ben entesa. M’atreviria a dir que va ser potser un dels últims grans intel·lectuals marxistes ortodoxos del nostre entorn❞

Pel marxisme, l’objectiu de l’emancipació social i els passos a seguir per avançar cap a aquí depenen d’una sèrie de postulats relacionats de forma sistemàtica i lògica entre si, els quals aspiren a tenir un caràcter científic, és a dir, a poder ser comprovables en la realitat i demostrables com a falsos o veritables (per exemple, que, donades les contradiccions inherents al mode de producció capitalista i els antagonismes de classe que aquestes generen, el proletariat constitueix la classe amb potencial revolucionari, el qual ha d’organitzar-se i lluitar contra la classe dominant, la burgesia, per superar l’escissió de classes i emancipar el conjunt de la humanitat; o que, donada la naturalesa de la lluita de classes i la configuració política del poder, el proletariat necessita organitzar-se en una força política i en un partit propi capaç d’enfrontar-se a la burgesia i lluitar per conquerir-destruir el seu poder). Aquests postulats es configuren, per tant, com els seus principis o bases teòriques fonamentals, els quals constitueixen un cos de doctrina de base científica (amb una especial importància de la crítica de l’economia política), però amb una finalitat pràctica, programàtica i revolucionària¹⁸.

Ara bé, la confusió entre doctrina i dogma, habitual en certs comentaristes de la teoria marxista i alguns corrents comunistes, ha constituït, no obstant això, un error greu i comú. Perquè si el marxisme posseeix un cos de doctrina en referència a aquestes bases i fonaments, aquest és essencialment antidogmàtic, ja que les seves proposicions no són innegables i de caràcter indiscutible, sinó que es confronten constantment amb la realitat material que aquest aspira a transformar (“la pràctica és el criteri de veritat”, es diu en l’argot), de manera que aquestes s’actualitzen i corregeixen a la llum de l’experiència (per exemple, continuant amb els temes comentats, que donades totes les transformacions succeïdes en l’últim segle i mig, el proletariat, en la seva condició de subjecte revolucionari, ha sofert grans canvis en la composició i ja no es pot limitar al proletariat industrial; o que, a causa de l’evolució de la configuració del poder polític de la burgesia, el sorgiment de supra-estats com la UE, etc., la força política del proletariat ha d’adaptar-se a una nova escala i forma). En aquest precís sentit, l’ortodòxia marxista va constituir durant bastantes dècades l’intent de mediació d’una proposta estratègica, tàctica i organitzativa per al moviment obrer sostinguda sobre la fidelitat a aquests principis i l’intent d’adaptar les diverses forces reals a la llum de l’objectiu emancipatori final i la situació objectiva concreta que havia d’enfrontar-se a cada moment. Però aquesta mediació va trobar alguns límits, va sofrir diferents derrotes a l’hora de posar-se en marxa i va entrar en un estat de desorientació. De manera que, davant de la necessitat d’actualitzar i realitzar aquests principis a la llum del present, alguns van confondre l’ortodòxia amb el dogma i la van convertir en un esquema que s’intenta imposar mecànicament a una realitat en canvi continu (de manera que va donar lloc així a una altra ortodòxia, una nova i equívoca ortodòxia diferent de la marxista).

Manuel Sacristán no va ser un d’ells. En el sentit recentment exposat, Manuel Sacristán va ser un marxista ortodox, un defensor i impulsor d’aquesta ortodòxia marxista ben entesa. M’atreviria a dir que va ser potser un dels últims grans intel·lectuals marxistes ortodoxos del nostre entorn. És a dir: un ortodox en el sentit antidogmàtic acabat de definir, amb una fidelitat total als principis essencials del marxisme, unida a una crítica constant de la seva possible deriva ideològica i esquematitzant¹⁹. Però també en el sentit en què el va definir Lukács (amb qui Sacristán va mantenir una cordial correspondència, a qui va prologar i a qui, per això mateix, no va deixar de sotmetre a crítica), en referència a un mètode de recerca i a una convicció científica que sempre va tenir molt presents²⁰. I, finalment, un ortodox en el sentit de la formulació de Lenin, que constitueix el principi característic de tot el marxisme revolucionari, de la seva ortodòxia en el pla polític, segons el qual: «Marxista només és aquell que fa extensiu el reconeixement de la lluita de classes al reconeixement de la dictadura del proletariat, cosa que el condueix al problema de la transició al socialisme i de les necessitats i tasques reals un cop s’arriba a aquesta fase»²¹.

Aquest i no un altre, el problema de la transició al socialisme i les tasques que, com a fase revolucionària, implica, serà precisament, juntament amb la reflexió sobre el lloc dels intel·lectuals i la cultura dins del desenvolupament del moviment socialista, una de les preocupacions fonamentals de fons de tot el pensament de Sacristán, des de l’inici dels anys seixanta fins a mitjan anys setanta, quan aquest ja constata la fase de replegament en què el projecte socialista està entrant i comença a intuir —si bé encara de manera poc clara— que les tasques a dur a terme estan canviant de naturalesa. Segurament, la seva reflexió sobre tot el que va succeir entorn de 1968 (el maig francès, la radicalització del moviment estudiantil i d’una part del moviment obrer, la crisi txecoslovaca a l’interior del bloc soviètic, etc.), de la qual en aquesta antologia només hem pogut —per desgràcia— recollir una petita part, sigui una de les mostres més interessants d’aquest marxisme ortodox i antidogmàtic acabat de definir. Aquest marxisme que tracta de confrontar-se amb el seu objecte real des de la fidelitat als seus principis bàsics, però també amb la flexibilitat tàctica respecte de les “necessitats i tasques reals” que imposa cada fase, en un dels moments més durs del moviment socialista en la segona meitat del segle²² .

La raó és que, tal com ho va assenyalar un altre dels seus deixebles i amics, Paco Fernández Buey, el «doble toc d’atenció» de 1968 va dur Sacristán a ser conscient de l’entrada del moviment comunista en una nova fase: una de replegament i de successives derrotes²³. «Veurem coses encara pitjors» serà el seu poc afalagador pronòstic després de l’entrada dels tancs soviètics a Praga. Premonició precisa que es pot apreciar encara més si es compara amb l’actitud de gran part de la intel·lectualitat marxista europea del moment, fascinada pels cants de sirena de la radicalització esquerrana d’aquells anys en certs sectors i que no comparteix en absolut aquest pronòstic. Per contra, Sacristán afegirà a la seva preocupació per la trajectòria política soviètica de les dècades passades el temor per les tendències infantils dels joves esquerrans d’aquests anys, veient en totes dues qüestions molt pocs motius d’esperança. I, just en aquest moment de feblesa, les discrepàncies amb la majoria dels membres directius del PCE-PSUC respecte a la valoració de la situació política en què es trobaven, i unes certes maneres de fer de la direcció, arribaran a un punt de fallida i acabaran amb la proposta de la seva dimissió. Sacristán es mantindrà dos anys més al capdavant de la revista teòrica Nous Horitzons i de tasques de formació concretes, però restant cada vegada més desvinculat del partit, fins que finalment, a mitjans dels setanta, se’n desvinculi de facto gairebé del tot.

A partir d’aquí comença el que podria definir-se com la tercera etapa intel·lectual de Manuel Sacristán, després de la primera etapa juvenil de desenvolupament i clarificació filosòfico-política i de la segona etapa com a intel·lectual orgànic i dirigent comunista. Sacristán comença aquesta etapa immers en una depressió i amb unes perspectives molt pessimistes sobre el futur. Viu la seva dimissió com una doble derrota en els dos camps als quals ha dedicat tota la seva vida, “el científic i el de la gestió” (el filosòfic i el de la política comunista), en els quals creu “haver recorregut mals camins”, que no està segur que “es pugui dir equivocats”, perquè “la duplicitat de camins que aquesta vida va representar era mortal”. I desenvolupa una “perplexitat depriment sobre el destí del moviment socialista”, considerant que “l’absència d’estudi polític-teorètic és un fenomen d’època entre els intel·lectuals marxistes”²⁴.

Més enllà del dur balanç sobre la seva labor intel·lectual i política durant l’última dècada, aquí tenim ja situat gran part del diagnòstic de Sacristán sobre el que entendrà que són les noves tasques per a aquesta fase de replegament en què considera que ha entrat el moviment. Així, a aquest “estudi polític-teorètic” i a l’intent d’aportar, a través d’aquest, un programa de recomposició teòrica i cultural més ampli del socialisme, s’hi dedicarà de manera cada vegada més sistemàtica durant aquests anys, sense deixar, per això, de dur a terme també intervencions respecte del PCE-PSUC, l’àmbit universitari i l’organització sindical. En aquests primers anys de menor intensitat organitzativa destaquen així diversos articles sobre Lenin, Lukács o Marx (on continua amb alguns dels motius abans apuntats sobre la polèmica dialèctica-analítica de la racionalitat i la ciència), l’edició o traducció des d’una orientació socialista —que mostra ja, no obstant això, uns certs canvis en els seus focus d’interès— de textos com Història i vida quotidiana de Heller, L’agonia de l’esquerra nord-americana de Lasch, Gerónimo. Història de la seva vida de Barret o Marxisme i “antropologia” de Márkus, i també d’obres científiques contemporànies com Història de l’anàlisi econòmica de Schumpeter, Història general de les ciències de Taton o Filosofia de la lògica de Quine.

Aquesta primera fase de desenvolupament del seu programa d’estudi i d’intent d’aportar a la recomposició teòrica i cultural del socialisme li farà, precisament, prendre consciència de la importància de factors nous cada vegada més determinants per a la tradició marxista i la seva proposta d’emancipació (“qüestions postleninistes”, les denominarà). Factors als quals, des de llavors, dedicarà cada vegada més atenció en el seu estudi i respecte dels quals intentarà que el moviment socialista s’hi aproximi de manera cada vegada més seriosa i profunda per tractar de donar-hi resposta. Parlem de qüestions com la crisi ecològica (el mer esment de la qual en l’època suscitava malestar i irritació en molts ambients socialistes), el debat entorn de la tecnologia i la ciència, les noves formes de colonialisme i imperialisme, l’armamentisme, la guerra i la política pacifista, el tema dels modes de vida i la cultura popular i, una mica més tard i amb menor centralitat en el seu pensament, el feminisme i el moviment de dones.

L’intent de combatre la feblesa analítica, teòrica i política que Sacristán identifica en el moviment socialista en aquesta fase de replegament s’orienta, així, cap a qüestions amb un cert caràcter nou per a la tradició; tanmateix, considera alhora necessari un retorn aprofundit a l’estudi de l’obra de Marx i del nucli de la seva proposta. Aquest doble moviment és clau per a entendre els seus últims anys d’activitat política i intel·lectual. Així, des de mitjan dècada dels setanta, Sacristán treballa extensament i tradueix els dos primers llibres d’El capital (amb l’objectiu, inacabat per inviabilitat econòmica i editorial, de traduir al castellà les obres completes de Marx i Engels), el Karl Marx de Korsch o L’estructura lògica d’El capital de Marx de Zeleny. Però, a més, dona lloc a algunes de les seves aportacions teòriques marxistes de més profunditat, des d’un enfocament de sociologia i política de la ciència que cada vegada tindrà més centralitat en el seu pensament. Destaquen així: «De la filosofia de la ciència a la política de la ciència» (1976), «El treball científic de Marx i la seva noció de ciència» (1978) o «Karl Marx com a sociòleg de la ciència» (1983), en els quals culmina l’abordatge de moltes de les preocupacions arrossegades des dels seixanta en resposta als nous desafiaments teòrics i a les aportacions marxistes produïdes (Althusser, Colletti, etc.).

Amb aquest doble moviment, Sacristán obre el que podria considerar-se la quarta i última etapa del seu desenvolupament intel·lectual i polític. Sens dubte, aquesta etapa pot caracteritzar-se per la gran centralitat que la qüestió ecològica adquireix a partir de 1977-78, amb la consolidació del que podríem anomenar la “perspectiva ecosocialista”, de la qual serà pioner en el nostre entorn. Així, la crítica al productivisme, al progressisme ingenu i al deix escatològic-mil·lenarista d’una part de la tradició socialista; l’èmfasi en la dimensió destructiva que havien pres les forces productives, atès el seu nivell de desenvolupament; l’especial lloc que la ciència i la tecnologia ocupen en aquesta nova fase; o la incidència en la condició sustentadora de l’espècie i del planeta de la classe treballadora, amb la necessitat de construir noves formes de vida i de quotidianitat ecològicament fonamentades, seran alguns dels elements més destacats d’aquesta última etapa. Aspectes que estaran en plena sintonia i seran integrats en una perspectiva que també destacarà la necessitat que els comunistes adoptin un pacifisme revolucionari davant els tambors de guerra i les amenaces de destrucció nuclear²⁵; i, en grau més baix, la feminització del subjecte revolucionari, atès que alguns dels nous valors que Sacristán considera que s’han de generalitzar entre tota la classe per fer front a la situació —com ara la mesura i l’equilibri— estan històricament vinculats a les dones²⁶.

Crec que, de manera una mica provocativa, podríem dir que Sacristán no duu a terme cap aportació teòrica original respecte a aquests tres eixos. Més enllà de l’originalitat de les seves aportacions teòriques respecte aquests treis eixos, allò que realment destaca en la seva aproximació és: d’una banda, el rigor en l’estudi i l’elaboració dels punts de vista sobre tres qüestions tan complexes i amb elements tan nous com l’ecologia, el pacifisme o el feminisme; i, de l’altra, l’esforç per intentar integrar les aportacions d’aquests tres corrents —el desenvolupament dels quals es dona llavors amb un elevat grau de dinamisme i novetat— en un cos de pensament i tradició emancipatòria unificada, el socialisme, intentant generar un pont entre els nous moviments alternatius que aquests estaven suscitant i el moviment obrer, que continuava considerant l’element clau per fer front a la situació²⁷.

En aquesta etapa, per tant, respecte del que es coneixen com els “nous problemes” o “problemes post-leninistes” en els quals Sacristán se centra, i de la idea d’una possible “nova línia en el seu pensament”, considero oportú destacar que no es produeix en cap moment cap ruptura. Així doncs, el fet que Sacristán s’adapti a l’estat real del moviment obrer i socialista en les diferents etapes per les quals aquest transita durant aquests anys —aquí ja, molt clarament, de replegament i derrota— intentant identificar i aportar a la discussió les tasques més importants per a aquest moviment en funció de la seva conjuntura, no implica cap ruptura ni gir radical en el seu pensament²⁸. Al contrari, el que defineix, a parer meu, el tractament que Sacristán fa d’aquests “nous problemes” és la seva total continuïtat respecte de l’actitud, l’enfocament i la pretensió que desenvolupa i consolida des de finals dels cinquanta, marcada per la fidelitat als principis i fonaments bàsics del marxisme, però també per la seva actualització i correcta mediació amb la nova realitat a afrontar en cada moment (és a dir, amb el sentit d’ortodòxia abans exposat)²⁹. Sacristán intenta, en aquesta última etapa, continuar aportant elements que puguin ser útils a mitjà termini per reorientar el moviment, tan estratègica com tàcticament, i tractar de sortir de la crisi en què s’ha endinsat: d’aquí la seva enorme actualitat avui. Precisament per això, davant de cadascun d’aquests corrents i les problemàtiques que plantegen, procura sempre situar al centre la qüestió del poder polític i del subjecte revolucionari, des d’aquesta perspectiva ortodoxa-revolucionària del marxisme³⁰.

Només en aquest sentit es pot entendre, a més, una de les grans aportacions de Sacristán durant aquesta última etapa: la crítica a l’eurocomunisme i a la deriva reformista dels partits comunistes, especialment del PCE-PSUC. Allunyat progressivament d’aquest des de mitjan dècada, el 1979 Sacristán afirma ja sense embuts que no milita en el partit. Així, tot i que sense lliurar una batalla frontal contra ell per les conseqüències encara més desastroses que creia que això podia generar —fet que, a parer meu i amb la perspectiva del temps, constitueix un dels seus errors polítics més grans—, Sacristán considera que el “pacte per la llibertat” que l’eurocomunisme espanyol defensava ja des de feia anys, i que es fa efectiu durant la transició, constituïa un aval a la legalitat a qualsevol preu. Aquest pacte incorporava una concepció de l’Estat antimarxista i justificava una aliança interclassista, la qual “seria impossible sense la prèvia desnaturalització del Partit i la seva conversió en un partit populista”³¹. Sacristán situa, doncs, amb claredat la via reformista i d’integració burguesa a la qual havia conduït la tàctica de reconciliació nacional, que només podia anar acompanyada de l’abandonament dels objectius finals i dels principis del marxisme revolucionari en què el PCE-PSUC fa temps que estava immers. La crítica al politicisme, a l’oportunisme i a l’abandonament dels objectius últims del socialisme constitueix, per tant, el nucli de la seva crítica a l’eurocomunisme, del qual valora certa capacitat analítica i realisme davant del dogmatisme i la ceguera d’altres corrents, però del qual desaprova de manera recurrent l’abandonament de qualsevol objectiu revolucionari i el seu integracionisme burgès³². D’aquesta manera, donant la volta a Bernstein —de qui dirà que és el veritable referent ideològic de l’eurocomunisme i dels partits comunistes existents—, Sacristán afirmarà que: “des del punt de vista del sentit, de la raó de ser, el moviment no és res; la meta ho és tot”³³. Una meta i uns objectius revolucionaris que, per tant, intentarà reivindicar fins als seus últims dies.

A partir de 1978, Sacristán es converteix de facto en un comunista i intel·lectual marxista sense partit. Però la definició inicial que donàvem de la seva figura com a “militant comunista” es manté inalterada, perquè, malgrat això, continua tenint el moviment comunista i el seu protagonista necessari, la classe treballadora, com a centre de gravetat de tota la seva reflexió. I aquesta és una qüestió fonamental per entendre l’essencial de la seva figura, ja que Sacristán, sens dubte en part per l’especificitat espanyola i per l’obligació imposada de lluitar contra el franquisme durant gairebé tota la seva vida política, però també i sobretot per la seva concepció del compromís ètic i polític comunista i del tipus de tasques que aquest li imposa com a intel·lectual en relació amb el partit i la classe, no sucumbeix a la temptació de marxistes occidentals com Althusser respecte del PCF o Della Volpe i Colletti respecte del PCI. Sacristán no pretén convertir-se, doncs, en un intel·lectual la relació amb el partit del qual es vehiculi essencialment de manera acadèmica, especulativa, difusa i no orgànica, amb una escassa implicació en els debats estratègics i tàctics, en les tasques d’organització, de direcció política i de formació, o en els processos de lluita real³⁴. Sacristán, al contrari, sota el prisma de Lenin i Gramsci de l’intel·lectual orgànic, i sabedor que el Partit Comunista és el resultat de la fusió del moviment obrer i del socialisme científic, es qüestiona constantment el lloc de l’intel·lectual marxista en la construcció d’aquesta força viva per a la classe que ha de constituir el partit³⁵. En els seus últims anys, entenent que, donada la fase de replegament i de descomposició en què es troba el moviment, les seves tasques exigeixen posar certs fonaments per a la seva recomposició futura, sense oblidar, però, la necessària organització immediata i continuada de la classe fins que es generin aquestes condicions —aquesta és la meva lectura de l’elecció de mentre tant com a nom de la seva última aportació política al moviment—. Només així es pot entendre la combinació, durant aquests últims anys, d’activitats militants com la fundació de les CCOO en l’àmbit docent, l’activisme antinuclear en plataformes com el CANC, i la creació de revistes i espais de discussió i intervenció com Materials o la ja citada mentre tant.

Per tot el que s’ha exposat fins ara, Manuel Sacristán pot considerar-se avui un clàssic de la tradició marxista i del moviment comunista. I, com ell mateix assenyalà respecte d’Engels, això té diverses implicacions, ja que: “Per regla general, un clàssic —per exemple, Euclides— no és, per als homes que cultiven la seva mateixa ciència, més que una font d’inspiració que defineix, amb més o menys claredat, les motivacions bàsiques del seu pensament. Però els clàssics del moviment obrer han definit, a més de les motivacions intel·lectuals bàsiques, els fonaments de la pràctica d’aquell moviment, els seus objectius generals. Els clàssics del marxisme són clàssics d’una concepció del món, no d’una teoria cientificopositiva especial. I això té com a conseqüència una relació d’adhesió militant entre el moviment obrer i els seus clàssics”³⁶.

Aquesta relació d’adhesió militant amb Sacristán ha sobrevolat sens dubte tota aquesta introducció. Això no impedeix, sinó que implica necessàriament, que, en tant que clàssic de la nostra tradició, cal confrontar-nos críticament amb ell. Així, introduint ja l’últim element d’anàlisi d’aquesta introducció, cal advertir els nous lectors de Sacristán del que el seu deixeble i amic Joaquim Sempere ha definit com “una indubtable capacitat per a la subtilesa i els matisos intel·lectuals”, però que alhora tendia, en no poques ocasions, a “presentar les qüestions en blanc i negre, potser amb finalitats provocatives i polèmiques, per tallar el pas als contrincants”³⁷. L’abordatge de Sacristán, malgrat tot el que s’ha dit —o potser precisament per això—, ha de dur-se a terme de manera crítica, situant els elements més interessants per pensar el nostre moment històric i dotar-nos d’instruments analítics, filosòfics i polítics adequats, però sense por de rebutjar o ignorar aquells que siguin incorrectes o que avui tinguin un valor escàs. Desenvolupar, actualitzar, rectificar i millorar tant com sigui possible la tradició política que Sacristán representà: d’això es tracta. L’allunyament de la seva obra de tota forma de doctrina o sistema, instituint sobretot un tipus d’estil, perspectiva i finalitat, contribueix, a parer meu, que aquesta tasca —constitutiva del mètode d’investigació marxista— pugui dur-se a terme de manera fructífera en relació amb la seva obra, incrementant així l’actualitat del seu pensament i el seu potencial per consolidar-se com a clàssic de la nostra tradició.

La cronologia preparada per a l’antologia s’ha organitzat al voltant de quatre etapes de desenvolupament intel·lectual (més una “etapa zero”, centrada en la seva infància i adolescència), seguint el que s’ha exposat en aquesta introducció. Aquesta divisió s’ha heretat, amb alguns canvis, de la proposta de Salvador López Arnal i José Sarrión per a una antologia anterior, finalment no publicada, d’aquesta mateixa editorial. Agraeixo a ambdós l’ajuda per donar vida al que ara tenim entre mans. Una altra prova més de l’alçada política i intel·lectual de Sacristán i de la seva condició de mestre és la generació d’una autèntica escola de pensament, amb una gran quantitat i varietat de deixebles. Paco Fernández Buey i Jorge Riechmann, fundadors d’aquesta col·lecció de clàssics del pensament, segurament són dos dels més destacats. Però més enllà d’ells, Sacristán pot estar tranquil sabent que no pocs intenten avui seguir (seguim, m’atreviria a afirmar després d’aquestes línies) el seu exemple. Un exemple de compromís ètic, polític i intel·lectual amb el comunisme. Un exemple de compromís amb l’actualització i l’impuls de la lluita per l’emancipació. Tant de bo aquesta antologia pugui generar interès i acostar la seva figura a nous militants, comunistes, filòsofs i/o marxistes, que potser algun dia arribaran a considerar-se també deixebles seus. Només amb això ja hauríem aconseguit molt més del que s’esperava amb aquest llibre.

Sacristán, M.; “Jesuitas y dialéctica” (1959), a: Sacristán, M.; Sobre dialéctica, 2009, El Viejo Topo, p. 55. ↩︎
Sacristán, M.; El orden y el tiempo. Introducción a la vida de Antonio Gramsci, 1998, Madrid: Trotta Ed., p. 87. Pel límit d’extensió imposat a aquesta introducció, he remès en la seva major part aquesta “totalització quasi biogràfica” a la cronologia incorporada posteriorment. Recomano intercalar la lectura d’ambdues parts. ↩︎
Fontana, J.; El siglo de la revolución, Madrid: Crítica Ed., 2017. ↩︎
Es pot veure una mostra del gran ventall d’interessos literarioculturals i de la seva dimensió com a jove crític cultural a: Bonet, L.; “El joven Manuel Sacristán y las bellas artes: hacia un formalismo materialista” i Ceballos, A.; “La formación literaria de Manuel Sacristán”, tots dos a: Benach, J., Juncosa, X. i López Arnal, S.; Del pensar, del vivir, del hacer. Escritos sobre “Integral Sacristán” de Xavier Juncosa, 2006, El Viejo Topo. ↩︎
Les revistes universitàries Estilo, Qvadrante i Laye van constituir el mitjà i l’escenari principals a través dels quals es produí aquesta primera evolució intel·lectual i política. Per a un estudi detallat d’aquestes, vegeu: Fernández Cáceres, M. F.; “Manuel Sacristán: génesis de un intelectual polifónico”, 2011, Δαíμων. Revista Internacional de Filosofía, núm. 53, i “Orígenes de una disidencia. Manuel Sacristán en las revistas Estilo y Quadrante”, 2013, Historia y Política, núm. 30 (juliol-desembre). ↩︎
Vegeu: Moreno Pestaña, J. L.; La norma de la filosofía. La configuración del patrón filosófico español tras la Guerra Civil, 2013, Madrid: Biblioteca Nueva. ↩︎
Aquestes obres són: Las ideas gnoseológicas de Heidegger (1959, Madrid: Instituto Luis Vives del CSIC) i Introducción al análisis y a la Lógica formal (1964, Barcelona: Ariel). ↩︎
Una part substancial de la seva producció teòrica es troba recollida en els quatre volums editats a Barcelona per Icaria que reben aquest nom. Els dos primers volums, Sobre Marx y Marxismo (1983) i Papeles de filosofía (1984), van ser publicats mentre Sacristán era viu. Els dos restants, Intervenciones políticas i Lecturas, es publicaren pòstumament (tots dos a finals de 1985). ↩︎
La diferenciació no és pas banal. Tal com Sacristán assenyalà en diverses ocasions durant la seva vida: “un comunista es ante todo comunista, y sólo luego marxista (cuando lo es)” (Sacristán, M.; “La militancia de cristianos en el partido comunista”, a: Materiales, núm. 1, gener-febrer de 1977). ↩︎
Pala, G.; “El intelectual y el partido. Notas sobre la trayectoria política de Manuel Sacristán en el PSUC”, a: López Arnal, S. i Vázquez Álvarez, I. (eds.); El legado de un maestro, 2006, Madrid: FIM, p. 230-231. ↩︎
He optat per emprar la fórmula conjunta “PCE-PSUC” perquè, en el moment en què Sacristán entra al partit, el PCE ja ha eliminat qualsevol rastre d’autonomia política del PSUC. Així, aquest és de facto en aquell moment una federació regional del primer. ↩︎
A: López Arnal, S. i De la Fuente, P. (eds.); Acerca de Manuel Sacristán, 1996, Barcelona: Destino, p. 440. Domènech no cita ni aporta cap carta o document acreditatiu d’aquestes paraules. ↩︎
Per aprofundir en aquesta part de la seva elaboració política, al meu parer una de les més interessants i potser menys tractades, és recomanable llegir l’àmplia documentació i producció teòrica derivada de la seva activitat com a dirigent comunista (cartes, intervencions en seminaris o congressos del partit, informes interns, etc.). La major part es pot trobar a la part II, “Documents d’arxiu inèdits”, de la tesi doctoral de Miguel Manzanera: Teoría y práctica. La trayectoria intelectual de Manuel Sacristán, defensada el 1993 i disponible a l’arxiu de la UNED. ↩︎
Així, a propòsit del caràcter de El Capital, afirmarà que el que Marx proposa és: “fundamentar y formular racionalmente un proyecto de transformación de la sociedad. Esta especial ocupación —que acaso pudiera llamarse ‘praxeología’ de fundamentación científica de una práctica— es el ‘género literario’ bajo el cual caen todas las obras de madurez de Marx. […] es inútil leer las obras de Marx como teoría pura en el sentido formal de la sistemática universitaria, y es inútil leerlas como si fueran puros programas de acción política. Ni tampoco son las dos cosas ‘a la vez’ sumadas […], son un discurso continuo, no cortado, que va constantemente del programa a la fundamentación científica, y viceversa” (Sacristán, M.; “¿A qué ‘género literario’ pertenece El Capital de Marx?” (1968), a: mientras tanto, núm. 96, 1996, p. 33-37, i posteriorment recollit també a: Sacristán, M.; Escritos sobre El Capital (y textos afines), 2004, El Viejo Topo). ↩︎
Ens referim al llibre: Marx, K.; Revolución en España, 1959, Barcelona: Ariel, i a l’entrada “Filosofía” del suplement de 1957-1958 per a l’Enciclopedia Espasa, apareguda el 1961, que portava com a subtítol: “La filosofía desde la terminación de la Segunda Guerra Mundial hasta 1958” (a: Sacristán, M.; Papeles de filosofía. Panfletos y materiales II, ibid., p. 90-219). ↩︎
En aquest sentit poden llegir-se principalment: a) “Manifiesto por una universidad democrática”, manifest de l’assemblea fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) a la “Caputxinada” de març de 1966, que desafià la legalitat franquista; b) “Sobre el lugar de la filosofía en los estudios superiores”, de 1968, que donà lloc a la seva famosa polèmica amb Gustavo Bueno; i c) les tres conferències impartides el 1971 que donaren lloc al text “La universidad y la división del trabajo”, amb el qual intervingué en els debats universitaris sorgits de l’onada estudiantil de 1968-69. El primer i l’últim es poden trobar a: Sacristán, M.; Intervenciones políticas. Panfletos y materiales III, ibid. El segon ha estat recollit en múltiples edicions i és d’accés lliure a internet. ↩︎
Per aprofundir en aquest punt, vegeu: Fernández Buey, F.; “Manuel Sacristán en la historia de las ideas”, a: López Arnal, S. i Vázquez Álvarez, I. (eds.); El legado de un maestro, ibid., p. 41-50. ↩︎
Tal com identificà encertadament Sacristán: “aceptando en un plano bastante general una identificación del marxismo como comunismo científico, lo científico era en él, por así decirlo, adjetivo, instrumental a lo sustantivo que era el objetivo político, la naturaleza política de ese pensamiento y de su práctica, y ahora podemos añadir que dentro de ese instrumental científico ocupa el primer lugar de importancia lo económico. […] no se trata de ningún privilegio a priori, decidido por tendencia cultural o psicológica, sino por el hecho de que tratándose de un pensamiento emancipatorio, y también científico, en el sentido de explorador de las condiciones de posibilidad de la emancipación […] es claro que las condiciones de posibilidad son, en este caso, condiciones no de posibilidad puramente lógica, puramente formal, sino condiciones materiales de posibilidad, y estas condiciones tienen su ámbito privilegiado en lo que solemos llamar ámbito económico” (Sacristán, M.; “Economía y dialéctica” (1977), a: Sobre dialéctica, ibid., p. 133-134). ↩︎
Entengui’s aquí ideologia en el seu sentit marxista clàssic, com a falsa consciència. Així, en l’aproximació a algunes figures destacades del moviment comunista com Lukács, Gramsci o Lenin, Sacristán esbossarà una crítica constant a l’ideologisme d’una part de l’elaboració marxista, a la manca de matís en algunes de les seves formulacions teòriques i a certes simplificacions dels aportacions de corrents no marxistes. En aquest sentit, poden llegir-se: “La formación del marxismo de Gramsci” (1967), “Sobre el uso de las nociones de razón e irracionalismo por G. Lukács” (1968) o “El filosofar de Lenin” (1970), tots tres a: Sacristán, M.; Sobre Marx y Marxismo. Panfletos y materiales I, ibid., p. 62-114 i 133-175. ↩︎
Vegeu, entre d’altres, l’anteriorment citat i: “Nota necrológica sobre Lukács” (1971) i “Sobre el marxismo ortodoxo de György Lukács” (1972), tots dos a: Ibidem, p. 229-249. ↩︎
Lenin, V. I.; El estado y la revolución, 1997, Madrid: Fundación Federico Engels, p. 56. Tal com el mateix Sacristán assenyalà respecte a Lenin i altres pensadors marxistes (sense que sempre s’apliqués la seva màxima, ja que no foren infreqüents en ell afirmacions excessivament categòriques i generalitzadores respecte a figures com el mateix Lenin, Gramsci o Lukács), el matís és concepte. Espero que la conceptualització de Sacristán com a “marxista ortodox” s’entengui i es limiti als termes estrictes emprats aquí. ↩︎
Per aprofundir en aquest punt: López Arnal, S.; La destrucción de una esperanza. Manuel Sacristán y la Primavera de Praga: lecciones de una derrota, 2010, Tres Cantos: Akal. ↩︎
A: López Arnal, S. i De la Fuente, P. (eds.); Acerca de Manuel Sacristán, ibid., p. 472. ↩︎
Text d’autoreflexió privada recollit pòstumament a: Sacristán, M.; M.A.R.X. Máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres, 2003, El Viejo Topo, p. 57-61. ↩︎
En aquest sentit destaquen “Trompetas y tambores” (1982) i “Los partidos marxistas y el movimiento por la paz” (1984), tots dos publicats a la revista mientras tanto (núm. 11 i 23) i recollits posteriorment a: Sacristán, M.; Pacifismo, ecologismo y política alternativa, 2009, Madrid: Diario Público Ed., p. 112-119 i 232-237. ↩︎
Hi ha un consens entre la major part dels estudiosos i deixebles de Sacristán que la “Comunicación a las Jornadas de Ecología y Política”, de 1979, publicada posteriorment com a text central del núm. 1 de mientras tanto, constitueix l’esbós del programa d’estudi i d’articulació política que Sacristán hauria volgut desenvolupar (i que en part desenvolupà) si hagués disposat de més temps i de millors condicions. Deixem per a una altra ocasió, tanmateix, la problematització i discussió de l’essencialització —per manca de matís— dels “valors femenins” i de la seva plasmació historico-cultural en les dones que Sacristán considerava necessari estendre. ↩︎
Encara que no pogués aprofundir-hi, la seva reflexió sobre els canvis en la composició política i social del proletariat occidental entorn de 1980 em sembla molt ben situada i apuntant a qüestions clau per al futur de la tradició socialista. Així, partint de la situació de degradació del moviment sindical de classe i combatiu, serà capaç d’albirar “una recomposición importantísima del capital fijo, de las fuerzas productivas en general, del capital fijo en particular, en forma de importante informatización y robotización de la industria. […] Allí hay una revolución del instrumento del trabajo muy seria y, consiguientemente, de la condición obrera” (Sacristán, M.; “La situación del movimiento obrero y de los partidos de izquierda en la Europa Occidental” (1982), a: Sacristán, M.; Seis conferencias. Sobre la tradición marxista y los nuevos problemas, 2005, El Viejo Topo, p. 95-114). ↩︎
És un deix força habitual en la tradició marxista veure en els seus clàssics —com el que Sacristán està cridat a esdevenir en el nostre entorn— ruptures i girs crucials en algun punt de la seva evolució que ens permetrien trobar el tot revolucionari del seu pensament i el diferenciarien de manera singular dels seus contemporanis. Crec que convé prevenir-nos davant d’això i intentar donar més pes als elements de continuïtat que caracteritzen la nostra tradició i en fan possible la intel·ligibilitat intergeneracional. ↩︎
Partint de la tesi marxista de la contradicció entre el desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció imperants, Sacristán introdueix explícitament aquesta idea d’actualització. Vegeu a partir de la p. 121 d’aquesta edició, corresponent al text “De la filosofía de la ciencia a la política de la ciencia”. ↩︎
Un mes abans de morir, un comentari a un document de companys de mientras tanto (Domènech, Ovejero i Guiu) no admet cap dubte: “Sin abandonar la distinción tradicional izquierda-derecha, creo que hay que dejarla en segundo término, acompañada y superada por la distinción: conforme al sistema, no conforme al sistema. […] La fragilidad de la vieja distinción se aprecia en la necesidad en que se ve la tesis […] de llamar globalmente izquierda a los movimientos ‘alternativos’. Eso no es así. Más de un componente de movimientos ecologistas, feministas y por la paz carece de pensamiento y voluntad anticapitalistas, o incluso políticos” (a: Fons Personal de Manuel Sacristán, Biblioteca de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona [FPMS-BFEEUB]). Aquesta tesi pot corroborar-se mitjançant la lectura de la major part dels textos publicats durant la seva última etapa, gairebé tots recollits a: Sacristán, M.; Ecología y ciencia social, 2022, Madrid: Irrecuperables; Pacifismo, ecologismo y política alternativa, ibid., op. cit.; i Seis conferencias. Sobre la tradición marxista y los nuevos problemas, ibid., op. cit., on s’aprecia clarament aquesta actitud, enfocament i pretensió revolucionària-ortodoxa. Destaquen el seu debat sobre ecosocialisme amb Harich i Bahro a la citada “Comunicación a las Jornadas de Ecología y Política” i el seu col·loqui amb Harich, “La situación política y ecológica en España y la manera de acercarse críticamente a esta desde una posición de izquierdas” (tots dos recollits als dos primers llibres esmentats). ↩︎
Document amb data del 27 de febrer de 1974, a: FPMS-BFEEUB, citat a: Capella, M.; La práctica de Manuel Sacristán, 2005, Madrid: Ed. Trotta, p. 185-189. Un dels primers documents on, a més, Sacristán esbossà la seva crítica a la visió progressista del marxisme vulgar, germen del seu ecosocialisme. ↩︎
És així que, el 1981, després de la derrota de la direcció eurocomunista del PSUC davant la base obrera en el seu V Congrés, tot i valorar “l’agradable espectacle de la derrota […] d’un equip polític de petits burgesos professionals de la paraula, a mans, principalment, d’obrers de la construcció del Vallès i del Baix Llobregat”, Sacristán es farà poques il·lusions al respecte, afirmant que: “una conmoción en sí misma tan noble como el V Congreso del PSUC es todavía demasiado poco para poner en marcha un proceso de reconstrucción comunista. El PCE y el PSUC llevan tantos años degradando su sustancia que, aunque sus crisis puedan tener importancia en el camino hacia la constitución de una nueva cultura comunista, no abren un horizonte suficiente. […] La situación de derrota del comunismo entre el martillo imperialista occidental y el yunque del despotismo oriental es demasiado grave para que la pueda compensar la crisis de conciencia de un partido” (Sacristán, M.; “A propósito del V Congreso del PSUC” [els subratllats són meus], a: El País, 22/01/1981, reimprès al núm. 6 de mientras tanto). ↩︎
Sacristán, M.; “A propósito del eurocomunismo”, p. 147 d’aquesta edició. ↩︎
Pel que fa a Colletti, arribarà a afirmar explícitament que: “El marxista de cátedra está fuera del alma de la tradición marxista, que no es una tradición de la ciencia, sino de la militancia revolucionaria. El marxismo de cátedra, biblioteca y sala de conferencias es muy confortable, hasta que hace crisis. Mientras tanto evita tener que estudiar física, química, matemática, agronomía, economía, etc., y evita molestarse en la vida cotidiana como el militante. Todo eso amparado por el marxismo de verdad, el de los partidos y sindicatos. Cuando éstos se encuentran en crisis, se acaba el respaldo” (Sacristán, M.; “Anexo 3. En torno al marxismo de Lucio Colletti”, a: Sacristán, M.; Sobre dialéctica, ibid., p. 262). Pel que fa a Althusser i el contrast entre ambdós: Petruccelli, A. i Del Maso, J.; Althusser y Sacristán, 2020, Buenos Aires: Ed. IPS. ↩︎
Sobre la fórmula de la fusió del moviment obrer i la ciència, a la carta de redacció del núm. 1 de mientras tanto (1979), Sacristán sosté en nom de l’equip editor que: “La tarea […] consiste en renovar la alianza ochocentista del movimiento obrero con la ciencia. Puede que los viejos aliados tengan dificultades para reconocerse, pues los dos han cambiado mucho: la ciencia, porque desde la sonada declaración de Emil Du Bois-Reymond —ignoramus et ignorabimus, ignoramos e ignoraremos—, lleva ya asimilado un siglo de autocrítica (aunque los científicos y técnicos siervos del Estado atómico y los lamentables progresistas de izquierda obnubilados por la pésima tradición de Dietzgen y Materialismo y empiriocriticismo no parezcan saber nada de ello); el movimiento obrero, porque los que viven por sus manos son hoy una humanidad de complicada composición y articulación”. ↩︎
Sacristán, M.; “Sobre la tarea de Engels en el Anti-Dühring”, p. 79 d’aquesta edició. ↩︎
A: López Arnal, S. i De la Fuente, P. (eds.); Acerca de Manuel Sacristán, ibid., op. cit., p. 615. ↩︎