Centres educatius i lluita de classes (I)

La llarga nit de 2008

La crisi de 2008 ha tingut una sèrie de conseqüències que cal analitzar amb esperit crític i voluntat d’aprofundiment. No s’ha limitat a l’empobriment i la pèrdua de drets polítics (reformes laborals, llei Mordassa) ni a l’accentuació de dinàmiques prèvies en el model de producció (deslocalització, externalització, salarització), sinó que, a més a més, el proletariat hem sortit d’aquest cicle amb una gran desorientació. Així i tot, podem extreure alguns aprenentatges que ens han de ser valuosos en la construcció de l’estratègia socialista.

La nostra concepció d’allò públic s’ha vist profundament influenciada pel cicle de mobilitzacions que donaven resposta a la crisi. Davant les brutals retallades que es van produir des d’inicis de la dècada passada, una part considerable de la població va veure que les retallades repercutien nocivament en la classe treballadora. Després de les privatitzacions de sectors que havien estat nacionalitzats durant els 90 i els primers 2000, amb aquesta crisi capitalista es dona una nova ofensiva: la privatització i les retallades d’àmbits públics que cobrien elements relacionats amb el que s’ha denominat com àmbit reproductiu. Efectivament, aquests moviments van repercutir nocivament en les condicions de vida del proletariat, en molts aspectes. Era, doncs, més que lícit posicionar-se en contra de les retallades i lluitar per aturar-les. A mesura que augmentaven les retallades, s’ampliaven els horitzons de misèria que avui patim milions de joves proletaris. Alhora, la imatge idíl·lica sobre allò públic que defensaven les esquerres reformistes anava estenent-se a les forces anticapitalistes en general.

És per això que ens hem de preguntar si les demandes i principis que van regir aquell cicle eren les encertades o no, sobretot perquè continuen presents en l’actualitat. No es tracta senzillament d’observar si el proletariat participa o no d’una experiència de lluita per validar-la, sinó d’estudiar si ho fa sota coordenades polítiques adients. És en aquest sentit que plantegem la nostra crítica a aquell període i que creiem que aquestes mobilitzacions responien més als paràmetres de la classe mitjana que no pas als del proletariat, encara que s’arrossegués a sectors amples d’aquest. El que volem dir és que el grau de desenvolupament de la consciència de classe és fonamental per analitzar tota actuació del proletariat i, que en aquest cas, els interessos que van sobreposant-s’hi foren els de la classe mitjana, perquè aquesta era l’única que es trobava organitzada i en disposició de liderar, tot i que sense èxit, la lluita contra les polítiques d’austeritat.

Una de les conseqüències d’aquell cicle que avui continua present és la defensa acrítica de l’educació pública. El lema Orgull d’escola pública ha sigut proclamat irreflexivament pel SEPC i algunes idees similars s’han vist reproduïdes per organitzacions aparentment tan llunyanes com el Sindicat d’Estudiants o Comissions Obreres (Defensem l’escola pública en català als carrers). La socialdemocràcia, en les seves diferents formes, ha esdevingut una màquina de legitimació de l’escola pública, ocultant la relació entre aquesta i el poder burgés.

Alguns defensen la pública en oposició a la privada; altres, per ser una conquesta que el proletariat hauria arrencat a la burgesia; altres, com a mecanisme d’ascens social i fugida de la marginalitat econòmica. En realitat, la defensa de l’educació pública acostuma a ser una barreja d’aquests tres components, que responen principalment a l’obrerisme [1], el reformisme i el caràcter aspiracional de la classe mitjana.

No obstant això, les comunistes hem d’observar la funció disciplinadora que compleix l’escola en el marc capitalista, la seva relació amb el desenvolupament de les forces productives i el paper que juga en el desenvolupament de la consciència i la reproducció ideològica. En definitiva, hem de fugir tant de les tendències que positivitzen l’escola pública com d’aquelles que cauen en el voluntarisme del professorat: ambdues passen de puntetes pel paper estructural que té el sistema educatiu dins del capitalisme i pretenen que el professorat (també mancat d’organització i consciència comunistes) canviï el món.

L’escola com a eina disciplinària i de reproducció ideològica

Un sistema educatiu públic i de certa qualitat és condició de possibilitat pel sorgiment i manteniment d’una classe mitjana com la que ha protagonitzat l’època del pacte social benestarista. Milers de fills de famílies humils van poder accedir als estudis superiors i esdevenir professors, metges, administratius, jutges i altres tipus de professions amb condicions laborals molt superiors a les de la majoria. Això no és dolent en sí mateix, però ens ha portat a la legitimació i naturalització d’un discurs totalment funcional per la dominació burgesa: el discurs de l’ascens social i la igualtat d’oportunitats. La defensa des d’un punt de vista progressista de l’escola com a mecanisme d’ascens social oblida que: 1) aquest és passatger i parcial, no es tracta d’una millora acumulativa i col·lectiva sinó d’una de fràgil i individual; 2) està fonamentat en la competència i sempre deixa a altres enrere: per exemple, si algú obté una plaça de funcionari és perquè altres milers no l’han poguda obtenir; 3) l’ascens social implica que hi ha una majoria que no pot ascendir, per tant, és un mecanisme perpetuador de la divisió classista del capitalisme.

L’escola pública, així com la privada i la concertada, són eines disciplinàries i de reproducció ideològica. Ens és fàcil detectar en quins sentits poden ser útils per a la classe dominant cadascun dels elements del seu aparell burocràtic estatal: la psiquiatria i la psicologia com a mecanismes alhora d’integració (o «reparació» de força de treball) i exclusió social (apartheid de la força de treball «no reparable»); la presó com a font de força de treball esclava o com a font de disciplina de l’exèrcit de reserva de la força de treball; els serveis socials com a dic de contenció de revoltes, etc. Igualment, ens hauria de ser fàcil reconèixer que el control burgés sobre el procés educatiu supedita la formació de les capacitats a les lleis del mercat.

Això no només s’aconsegueix amb plans docents i la promoció de certes assignatures, sinó que el procés educatiu en sí, la subjectivitat que s’hi forja, no pot conduir més que a la reproducció de les condicions de possibilitat del propi sistema en què s’insereix. Seria massa innocent creure que en l’escola de l’Estat capitalista se’ns ensenya a destruir-lo. Només una educació sota control del proletariat conscient i organitzat, sotmesa al projecte comunista, podria esdevenir una eina d’emancipació. Amb això no afirmem que l’educació burgesa no tingui esquerdes, ni que com a comunistes hagem d’educar els nostres fills en escoles alternatives. El que afirmem és que l’educació pública és un camp de batalla més en què la burgesia tria el joc, les normes i els jutges.

Si sabem que el sistema en general afavoreix la classe dominant, per què seria diferent amb el sistema educatiu? Sovint sobredimensionem la capacitat d’incidència del professorat pel fet de tractar-se d’un sector típicament «progressista», sobredimensió que no només cau en el voluntarisme individual sinó que també accepta que el progressisme socialdemòcrata juga en favor de l’emancipació del proletariat.

A més a més, el fet que l’escola privada a l’Estat espanyol estigui especialment relacionada amb l’Església catòlica ha reforçat aquesta dicotomia en què considerem com a pròpia (del proletariat) l’escola pública i com a aliena i enemiga la privada. El que oblidem és que tota escola regida pel marc capitalista reprodueix les desigualtats socials i, a més a més, les legitima, sigui aquesta una escola per a pobres o una escola per a rics. De res no ens serveix desitjar que les escoles públiques siguin illes no influenciades per la formació social imperant.

En l’educació pública trobem dinàmiques que evidencien l’ensenyament com un aparell ideològic i polític de la burgesia. Primerament trobem l’autoritarisme, que es manifesta a partir de la capacitat coercitiva dels docents vers els alumnes. El docent té aquesta capacitat coercitiva que li pot servir per reprimir els impulsos i el desenvolupament dels joves, mitjançant elements com el càstig, la humiliació, la castració de la creativitat o l’anomenat gaslighting. Així, es fomenta l’obediència professor-alumne d’una manera similar a la relació policia-ciutadà, amo-treballador. A això no se li ha de contraposar la perspectiva de total llibertat de l’alumnat, ja que la falta d’experiència dels adolescents els incapacita per prendre algunes decisions que han de ser supervisades. [2]

Segonament, són fàcilment observables la meritocràcia, l’individualisme i la competitivitat que imperen en els centres educatius. Només tenen èxit els qui poden, ja sigui per una situació econòmica privilegiada, un sobreesforç o unes capacitats intel·lectuals reeixides. Aquestes són les opcions per aconseguir l’èxit acadèmic. Però és incoherent exigir-li el mateix a tots els estudiants quan es desenvolupen en un món desigual. És a dir, no podem comparar un alumne procedent d’una família de classe mitjana amb un alumne de família proletària. El primer tindrà tot un seguit de facilitats i l’altre no: passarà totes les tardes amb els seus pares que, pels seus estudis i horari laboral, segurament puguin ajudar-lo acadèmicament i vigilar que fa les seves tasques, acompanyant-lo en un ambient idoni per l’estudi a casa; podrà anar a acadèmies de repàs i a activitats extraescolars que ampliïn les seves aptituds; els pares podran reunir-se amb els professors perquè compten amb permisos laborals per fer-ho; l’enviaran a l’estranger, potser a passar un estiu a Irlanda o a fer un Erasmus a Itàlia.

A banda de tots els possibles condicionants econòmics que impossibiliten que l’educació sigui realment equitativa, hem de tenir en compte que ens desenvolupem en un context cultural concret on hi ha tot un seguit d’idees que influencien als joves i que guarden relació amb la seva identificació amb un estrat de classe concret. Molts docents hauran escoltat els seus alumnes dir que estudiar no és lo seu, o els hauran vist comportar-se amb una actitud que de vegades semblaria una glorificació de la ignorància, un rebuig a l’aprenentatge. No estan «fent-se els xulos»: es tracta d’una actitud de molts joves proletaris que saben que no hi ha lloc per a ells a l’ascensor social, que el seu destí no serà el de ser ministres o astronautes. En matèria d’entreteniment de masses, personatges com La Lore (de la sèrie Aída), Gorka (de Física o Química) o Cayetana (d’Élite) esdevenen una crua premonició basada en fets reals, però alhora una font de desmotivació.

Hi haurà qui, des d’un posicionament socialdemòcrata, afirmi que precisament acabar amb les desigualtats de partida és l’objectiu de les polítiques públiques en educació. Obliden, però, que vivim en un moment històric particular: la desarticulació i inexistència d’un moviment proletari amb expectatives revolucionàries. Aquesta és la condició sota la qual es podrien plantejar reformes que augmentessin les capacitats i l’autonomia del proletariat, inserint-les dins del procés socialista. Sense aquesta condició, en canvi, el que plantegen els socialdemòcrates no és més que una proclama buida i impotent.

Avui, dir que defensar l’escola pública és defensar la nostra classe és defensar el dret a ser adoctrinades, idiotitzades i sotmeses. Més encara en un context on la tendència del capital respon a la reducció de la inversió pública, on hi ha un clar excedent de mà d’obra qualificada i on cap força proletària està en disposició de garantir l’efectivitat de possibles reformes.

La nostra proposta en l’àmbit educatiu

La principal tasca de les comunistes és desmitificar tot allò que des del sentit comú burgés ens sembla inqüestionable, alhora que construïm propostes coherents amb el procés socialista. Necessitem experimentar en la lluita, provar nous marcs organitzatius que garanteixin la independència política del proletariat; aquesta independència, en el marc acadèmic, es tradueix en el control socialista del procés educatiu. Aquest és un afer que requereix de més elaboració, però que a grans trets conté les principals línies de treball:

• Emancipar al proletariat intel·lectualment, èticament, tècnicament i metodològicament. Habilitar-nos per a la construcció d’un coneixement determinat per les nostres necessitats polítiques, econòmiques i ideològiques, amb un fonament científic i que trenqui amb el coneixement sota interessos burgesos.
• Instruir-nos en les nostres necessitats reals, les quals descobrirem en el propi procés de lluita.
• Construir noves subjectivitats que entenguin el projecte comunista i els principis i valors que el regeixen.
• Disposar d’un control efectiu dels espais on es desenvolupi aquest procés educatiu, generant òrgans de funcionament i millora propis.

En aquesta direcció, les escoles populars i els casals socialistes que germinen darrerament arreu del territori tindran un paper fonamental. D’altra banda, com hem dit adés, no proposem abandonar el camp de batalla de l’educació pública, ni defensem una mena de separatisme de classe on construïm espais autònoms respecte del món capitalista per intentar desentendre’ns de la realitat i les seves contradiccions. És per això que aquestes línies de treball ens poden començar a servir com a brúixola per intentar plantejar una praxi aterrada i lligada al nostre projecte. A fi d’esclarir les tasques que tenim les comunistes en matèria de lluita estudiantil, publicarem properament un segon article on desenvoluparem aquesta qüestió.

Recursos

[1] En educació, l’obrerisme se’ns presenta de diferents formes, però totes responen a la idea que el proletariat «té dret a viure millor», a evitar situacions de pauperització. Aquesta idea pren també un caràcter confrontatiu amb l’escola privada i concertada, caient en determinismes identitaris, com creure que tots els alumnes de la privada són de famílies burgeses i conservadores. La revista Arteka va traure el seu número 24 el passat gener, titulat El busto roto del obrerismo, on es desenvolupa la qüestió d’aquest fenomen.

[2] Per aprofundir sobre la crítica a la pedagogia llibertària des d’un punt de vista marxista, recomanem atendre al conjunt d’aportacions realitzades per Ani Pérez.