La Transició: relats i absències. Fer de la derrota experiència històrica.

«Crec que el pitjor que et va passar va ser descobrir que la democràcia acabava amb la política. Això va ser el pitjor. Passar-te vint, trenta anys de franquisme exigint que arribés la democràcia, i descobrir que arribava per comunicar-te que no li feies cap falta, perquè la democràcia era la forma més perfecta d’extermini de la política».

Rafael Chirbes, Crematorio.

Pensar la Transició des d’una perspectiva comunista implica, inevitablement, assumir-la com una derrota que encara ressona ara. La classe treballadora fou capaç de fer impossible la continuïtat del franquisme, però acabà sent derrotada durant el procés de Transició. Narracions com les de Chirbes, testimoni d’aquella derrota permeten comprendre un procés en què el proletariat, en veure desmantellat el seu cos polític, va perdre també la capacitat de narrar-se.

És precisament aquesta absència d’un cos polític proletari -una absència que des de llavors ha limitat enormement la capacitat de disputar el relat sobre aquells anys- el que ha permès que la Transició es consolidés com una de les principals fonts de legitimació de la democràcia capitalista a l’Estat espanyol. En un Estat mancat de moments fundacionals que el vertebrin simbòlicament, el relat de la Transició es convertí en un eix central per validar l’ordre polític sorgit del franquisme.

Una de les principals lectures que, des de l’esquerra radical, s’ha oposat al relat hegemònic -i que ja fou present durant els mateixos anys de la Transició- és la coneguda com el relat de la farsa. Aquesta interpretació posa l’accent en la continuïtat directa entre el franquisme i la democràcia capitalista posterior, assenyalant les persistències del règim franquista tant durant el procés de Transició com en el present. Tot i que aquesta continuïtat és evident i ajuda a explicar com s’articulà el procés, sovint aquesta lectura acaba atribuint tots els mals de l’Estat burgès a les “restes” del franquisme, com si l’autoritarisme, la corrupció o la tendència conservadora o reaccionària dels aparells estatals fossin fenòmens exclusius del llegat franquista i no trets estructurals de les democràcies capitalistes. La crítica de la farsa, tot i que útil per desvetllar continuïtats, al no identificar les diferències, acaba sovint reduint el problema a una qüestió d’herències, en lloc de situar-lo en la pròpia naturalesa de l’estat capitalista. No són les restes del franquisme les que dominen l’Estat capitalista, sinó l’Estat capitalista qui s’aprofita d’aquestes per complir, més i millor, les seves pròpies funcions.

En el bàndol progressista, cinquanta anys després de la mort de Franco, l’escenari presenta canvis i moviments en la disputa del relat. El cicle polític anterior -que va erosionar el relat del consens del règim del 78-, sumat a l’actual moment de crisi del capital i a l’esquerdament cada cop més evident de l’ordre polític, ha fet que un relat basat en els avantatges de la modernització capitalista impulsada pels “grans homes” de la Transició, sostinguts per un poble madur i reconciliat, sigui avui molt més fràgil.

Això no ha passat inadvertit per als sectors progressistes, que fa temps que intenten adaptar-se a la batalla pel relat. Ho veiem en sèries de Netflix com Las Abogadas -i en el ressò que en fan espais com Sumar-, on s’articula un relat que presenta al PCE com una esquerra “responsable”, que va conduir el país cap a la democràcia. A la banda del PSOE, el més recent ho trobem en declaracions de Pedro Sánchez, que fa uns dies afirmava que “la democràcia no va caure del cel; va ser fruit de la lluita de la gent del carrer, dels peatones de la historia, que deia Vázquez Montalbán” en resposta a una pregunta sobre la versió de la Transició que el rei emèrit ofereix a les memòries acabades de publicar.

Aquells per als quals l’antifranquisme havia estat una aventura de joventut -i que alguns, almenys, tingueren l’honestedat de reconèixer-ho ja durant la mateixa Transició- són ara els qui s’erigeixen en referents d’un moviment obrer que ells mateixos van deixar políticament impotent.

Aquesta disputa del relat està marcada també pels debats historiogràfics que, en els últims anys, han posat en qüestió la mitologia del “procés pacífic” i de la “Transició modèlica”, i han reivindicat el paper del conflicte obrer. Ara bé, moltes de les traduccions polítiques d’aquests debats historiogràfics han acabat: 1) passant per alt que el protagonisme de la classe treballadora no elimina, en absolut, que el procés es desenvolupés dins uns límits molt clars, imposats tant pel mateix règim com per les pressions internacionals del bloc occidental; i 2) obviant que, si bé el PCE a l’Estat espanyol i el PSUC a Catalunya foren els principals vertebradors de l’antifranquisme, les seves direccions van limitar políticament -des d’anys abans de la Transició- que aquell antifranquisme pogués orientar-se en coordenades revolucionàries.

Així, que la classe treballadora tingués un pes principal a l’hora de fer impossible la continuïtat del franquisme amb les vagues dels primers mesos de 1976 no treu que, a partir de mitjans d’aquell any -quan es planteja la Llei de Reforma Política-, el procés passés a desenvolupar-se com un pacte entre les elits: les del franquisme, les de la monarquia i les dels principals partits de l’antifranquisme. Si bé la Transició, com cap procés històric, no tenia un desenllaç predeterminat -de fet, la major part dels dirigents de la dictadura pretenien mantenir el franquisme-, sí que en tot moment el procés es va situar dins uns límits molt clars: preservar la impunitat de la dictadura, assegurar la continuïtat de la unitat nacional i de la monarquia, i blindar el poder de les elits econòmiques.

En aquest sentit, allò que sovint s’ha presentat com el pròleg de la democràcia -on els seus fundadors haurien començat a escriure les pàgines d’una nova etapa- fou, en realitat, l’epíleg del franquisme, redactat sota les condicions imposades pels mateixos qui havien escrit les pàgines més profundes de la dictadura. El franquisme va tutelar la seva pròpia dissolució, amb el monopoli de la violència -policia, exèrcit i judicatura- governant el procés de transició. Tot plegat, amb unes masses treballadores que van viure el conjunt de la Transició sota l’amenaça constant d’un cop d’estat i amb la por que provocava la memòria, encara recent, de l’extermini de classe de la guerra i la dictadura.

No és casual, per tant, que es produïssin escenes tan il·lustratives com el fet que Torcuato Fernández Miranda -un franquista del nucli dur del Movimiento i responsable durant anys de la formació política del rei Joan Carles I– fos qui va concebre i liderar la Llei de Reforma Política, la mateixa llei que havia de guiar el trànsit d’una dictadura a una democràcia capitalista.

En l’establiment d’aquests límits del procés hi tingué també un paper fonamental el bloc occidental. En primer lloc, els Estats Units, interessats a assegurar-se un règim afí en un país on feia anys que tenien bases militars. I, després, la socialdemocràcia europea, que assumí un paper actiu en la configuració del nou ordre postfranquista. De fet, una de les imatges que explica millor la Transició des dels sectors que havien estat a l’antifranquisme és el primer congrés del PSOE a l’interior, el desembre de 1976, envoltat de líders socialdemòcrates europeus.

És a dir: mentre bona part de la militància revolucionària continuava a la presó, el PSOE -encara il·legalitzat- celebrava, sense cap oposició del règim, el seu primer congrés a l’interior, amb la presència de figures com Olof Palme i Willy Brandt, que durant aquells anys finançaren i impulsaren el partit per convertir-lo en un dic de contenció davant qualsevol experiència revolucionària¹.

Articular una classe, confrontar una dictadura

Els principals fronts que durant la dictadura franquista podien posar en perill la continuïtat del règim eren dos: a l’exterior, la pressió dels països occidentals; i a l’interior, la mobilització obrera. En el pla exterior, a partir dels Plans d’Estabilització de 1959 -quan el franquisme obrí definitivament l’economia als països occidentals-, la posició d’aquests oscil·là sempre entre garantir l’accés als mercats espanyols que, en condicions dictatorials, oferien avantatges clars per intensificar l’explotació dels treballadors i mantenir una estabilitat política que assegurés aquest lucre constant. Malgrat el relat segons el qual Occident mai no hauria normalitzat el franquisme, la realitat és que la política internacional mai no va amenaçar-ne seriosament la continuïtat. El juny de 1970, la CEE signava amb Franco el que s’anomenarien “acords comercials preferencials”.

En aquest context, el paper de la classe treballadora es convertí en el principal factor capaç de posar en qüestió la continuïtat del règim. Una classe que, durant la Guerra Civil i la postguerra, havia patit un autèntic extermini: no només pels milers d’assassinats, sinó també per la destrucció de tots els seus espais de socialització i organització. El franquisme havia intentat eliminar-la completament, però aquesta aconseguí recompondre’s en la clandestinitat d’una de les dictadures més repressives de l’Europa del segle XX. Aquesta recomposició acabaria convertint-la, durant els anys setanta, en l’element que va fer impossible la continuïtat directa del franquisme.

Un cop mort Franco, l’últim govern del franquisme es constituí amb Joan Carles I com a cap d’Estat i intentà mantenir el règim franquista durant els primers mesos de 1976. Fou la conflictivitat obrera, en el punt més alt de mobilització de tota la Transició, qui ho va impedir. “Sabadell ha sido ocupada como Petrogrado en 1917”, diria Fraga després de la vaga general de febrer d’aquella any a la ciutat. L’exageració és evident, però expressa perfectament la percepció de força que projectava la classe treballadora en aquells mesos, els de més intervenció directa en el procés.

Aquest moment s’esgota amb la formació del primer govern de Suárez, el juliol de 1976, que -conscient de la necessitat d’introduir alguns canvis que rebaixessin la mobilització obrera- impulsa la Llei de Reforma Política i fixa la direcció que seguiria l’inici de la democràcia capitalista a l’Estat espanyol. A partir d’aquí comença pròpiament la Transició, i la capacitat d’intervenció de les masses en el procés disminueix de manera evident.

A Catalunya, una de les experiències més significatives d’aquells anys fou la capacitat del moviment obrer de liderar reivindicacions de drets i llibertats nacionals. La identificació entre franquisme i espanyolisme, així com l’etiqueta d’“anti-Espanya” aplicada a qualsevol oposició al règim, afavoriren una aproximació entre cultures polítiques -com la comunista i la nacionalista- i reforçaren la centralitat que la qüestió nacional acabà adquirint durant la Transició.

En aquest marc, el moviment obrer a Catalunya constituí un exemple imprescindible per pensar la qüestió nacional des del marxisme i des d’una lògica no identitària, sinó vinculada a la capacitat hegemònica de la classe treballadora. Propostes com la política d’“un sol poble”, impulsada pel PSUC, buscaven superar les fractures internes de la classe mitjançant una tasca pedagògica orientada a incorporar els treballadors castellanoparlants en la defensa dels drets i llibertats nacionals i lingüístics com a reivindicacions pròpies. Tanmateix, les limitacions d’aquesta estratègia quedaren condicionades per la deriva interclassista i pel caràcter eurocomunista que el PSUC imprimí al conjunt del moviment obrer. Així, experiències àmplies com l’Assemblea de Catalunya -concebuda inicialment per estimular una ruptura democràtica- perderen protagonisme a mesura que aquesta perspectiva s’esvaïa i s’imposava la lògica de la reforma pactada.

Pel que fa al nacionalisme d’esquerres, amb el PSAN com a referent principal, es definí per un rebuig frontal als pactes amb el règim i per una crítica severa al paper que atribuïa al PCE, al PSUC i al PSOE en la conducció de la classe treballadora cap a l’acceptació de la Constitució. Ara bé, aquest “no” als pactes no es traduí en una capacitat real d’arrelament entre el proletariat. Les propostes de ruptura -defensades sobretot per l’esquerra radical i pel nacionalisme d’esquerres- es veieren condicionades per la feblesa organitzativa, la fragmentació interna i les coordenades polítiques del moment, tant en l’àmbit estatal com internacional. Aquestes, doncs, no aconseguiren unificar l’antifranquisme ni articular una alternativa sòlida davant les plataformes unitàries liderades per PSOE i PCE. Un cop el binomi “democràcia–consens” s’imposà com a horitzó del procés, les posicions que insistien que la democràcia capitalista implicava, també, confrontació d’interessos quedaren aïllades.

Així doncs, tot i que en alguns moments el moviment obrer apuntés més enllà del que les direccions reformistes estaven disposades a assumir, el rumb del procés continuà sent fixat per aquestes mateixes direccions, que mantingueren el conflicte dins uns límits molt marcats. No es podia parlar, per tant, d’un moviment revolucionari de masses amb capacitat d’obrir una ruptura.

El problema, doncs, d’interpretar el paper de la classe treballadora durant la Transició en termes que no s’ajusten a la seva posició real -ja sigui per una voluntat honesta de disputar el relat del consens que ha imperat durant anys o bé per simple tacticisme- és que, en nom de defensar l’agència del proletariat, se li acaba negant qualsevol agència real. Quan l’agència proletària es redueix a la seva participació en uns esdeveniments històrics concrets -i no pas a la seva capacitat d’articular un projecte polític propi-, el resultat és una imatge esbiaixada que confon intervenció amb agència. Des del marxisme, però, l’agència de la classe treballadora només adquireix ple sentit en la mesura que pot desplegar-se com a agència revolucionària.

“L’eurocomunisme és trencar vagues”

Després dels mesos més intensos de mobilització obrera, a mitjans de 1976 aquesta situació començaria a canviar. Poques cites són més clarividents -pel contingut i pel moment en què es produeixen- per entendre-ho que la següent intervenció al Comitè General del PSUC del juliol de 1976:

«Però som una força política responsable. Fem política i no demagògia. Per això, quan fem propostes, les fem d’acord amb la correlació real de forces del país i no formulem propostes utòpiques. I, quan parlem de ruptura, tenim en compte els dos termes: ruptura-pactada. […] A Espanya no hi haurà Democràcia contra l’Exèrcit […]. I això no respon a un desig del P(Partit), sinó a la correlació real de forces».²

La importància d’afirmacions d’aquest estil no rau en un relat de traïció sobre unes hipotètiques possibilitats revolucionàries -que al 1976 eren gairebé inexistents-, sinó en l’evidència de l’atzucac al qual estaven arribant les vies nacionals al socialisme que feia anys que dominaven les organitzacions comunistes. Fou la consumació d’una estratègia que havia arribat al final del seu recorregut, on els dos únics camins possibles eren la integració a l’ordre burgès o la marginalitat política.

El PSUC fou el partit de l’antifranquisme a Catalunya, el més i millor organitzat durant la dictadura, amb una vertebració profunda i arrelada al moviment obrer de l’època. La seva evolució no fou una excepció, sinó que s’inscrivia plenament en el camí que seguiren molts partits comunistes occidentals: dels fronts populars a les vies nacionals al socialisme, i d’aquestes a l’eurocomunisme. Es tractà d’un procés de llarga durada en què, arreu d’Europa, s’anà consolidant una progressió de posicions oportunistes de dreta que substituïren el model de revolució socialista per una estratègia gradualista inscrita en el marc de l’Estat burgès. La British Road to Socialism del Partit Comunista de Gran Bretanya o el compromesso storico italià en foren altres exemples, que amb resultats similars acabaren confirmant-ne els límits.

Tal com assenyalava Sacristán ja l’any 1977, en una conferència feta a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’eurocomunisme representava «el darrer replegament assolit pel moviment comunista real des de la derrota dels anys 1917-1921. És cert que un replegament es pot organitzar com a preparació d’una ofensiva, o perquè un dia sigui possible preparar una ofensiva. Però, per a això, la primera condició consisteix a saber que es tracta d’un replegament». L’eurocomunisme, sentenciava, «no forma part d’una dialèctica revolucionària […] l’“eurocomunisme” no és una estratègia cap al socialisme»³.

L’abandonament dels objectius finals del socialisme i dels principis del marxisme revolucionari -que sempre comporta una difuminació dels mitjans- va provocar, en aquells anys, una acumulació de girs tàctics que sovint es presentaven com a simples ajustaments conjunturals. Aquestes transformacions foren presentades a la militància com una mera tàctica destinada a impulsar un procés d’acumulació de forces. La direcció vivia, però, el final d’un viratge de llarg recorregut. D’aquí que Carrillo pogués defensar expressions tan conegudes com que la Constitució de 1978 era una “autopista cap al socialisme”. Lluny de ser un posicionament obligat pel context de la Transició, aquest discurs era la continuïtat d’una línia que ja uns anys abans havia justificat, també en termes tàctics, l’acceptació de l’entrada d’Espanya al Mercat Comú l’any 1972.

Quan es va fer evident que no es tractava d’una tàctica provisional, sinó d’un gir estratègic de fons -i que, a més, els resultats en tots els àmbits eren nefastos- s’inicià la crisi imparable del partit. “L’eurocomunisme és trencar vagues”, diria un delegat obrer, l’any 1981, durant el V Congrés del PSUC, congrés el qual seria la imatge d’un trencament definitiu entre bases i direcció.

La ruptura política continua pendent

Aquest trencament, però, com explicaria Sacristán, que d’entrada podia semblar un moment d’esperança per a una possible recomposició comunista, estava marcat per dècades de degradació del moviment comunista a escala nacional i internacional. I és per això que, malgrat que la crisi dels partits comunistes “podrà tenir importància en el camí cap a la constitució d’una nova cultura comunista”, aquesta, afegia, “no obre un horitzó suficient”⁴.

Si Chirbes, a través de la ficció, narrava aquesta sensació de derrota, Sacristán la diagnosticava de forma contundent pel que fa al futur de la seva generació: “per tant, cal arrencar (…) partint de la convicció que el que ens espera és una llarga travessia en el desert […] i pensar que la gent de l’esquerra social de la meva generació ja no veurem cap canvi positiu”. I afegia: “perquè la gent més jove pugui pensar en una altra cosa, em sembla absolutament necessari admetre, com va dir Lukács poc abans de morir, que cal partir com si estiguéssim de nou als anys 1845 o 1846, i això vol dir moltes coses negatives i també positives”⁵.

Les coses negatives són, sens dubte, la derrota històrica que patí el projecte comunista durant el segle XX; les positives, la possibilitat de fer d’aquesta derrota una experiència històrica per al proletariat. Per tots aquells que rearticularen una classe en els moments més difícils i que molts inclús ho pagaren amb la vida, pels que van persistir, però també, pels que davant la immensitat de la derrota s’hi van veure resignats. Per tots aquells, els comunistes d’avui hi tenim una responsabilitat, la ruptura política continua pendent.

1. L’SPD —a través de la Fundació Ebert— finançà el PSOE en aspectes clau com l’ampliació del nombre d’alliberats. Així, un partit que a mitjans dels setanta tenia al voltant de 2.000 militants passaria de tenir 10 alliberats a disposar-ne de 50, fet imprescindible per entendre com una organització amb una presència molt reduïda en l’antifranquisme acabaria obtenint la majoria absoluta l’any 1982. Muñoz Sánchez, A. (2007). La Fundación Ebert y el socialismo español de la dictadura a la democracia. Cuadernos de Historia Contemporánea, 29, 257–278. ↩︎
2. ANC, Fons PSUC, Informe de conjuntura, CE, manuscrit, 21 de juliol de 1976, caixa 9, citat a Xavier Domènech Sampere, Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979), Madrid, Akal, 2022. ↩︎
3. Sacristán Luzón, M. (1977). A propósito del “eurocomunismo”. ↩︎
4. Sacristán Luzón, M. (1981). A propósito del V Congreso del PSUC. El País. ↩︎
5. Sacristán Luzón, M. (1981). Intervención sobre el golpe del 23-F. Disponible a: https://rebelion.org/presentacion-de-deconstruint-el-23-f-un-documental-politico-de-xavier-juncosa/ ↩︎