En els últims anys, diversos ajuntaments petits i mitjans han trobat una nova via per desallotjar famílies vulnerables: la disciplina urbanística. Mitjançant informes tècnics que declaren un immoble en ruïna o amb connexions irregulars, els consistoris poden ordenar desocupacions ràpides sense passar pels llargs processos judicials.
Aquesta estratègia, que s’estén per tot el territori, permet expulsar veïnes precàries amb criteris aparentment tècnics. Alguns ajuntaments fins i tot impulsen oficines per canalitzar denúncies veïnals sobre “infrahabitatges”, reforçant la pressió sobre les persones que no poden pagar un lloguer digne.
Lluny de protegir els residents, l’ús d’aquesta via blinda la propietat privada i preserva l’ordre social davant l’augment de la precarietat. Fa un any, l’Audiència Provincial de Girona va autoritzar la policia a intervenir d’ofici en desallotjaments durant les primeres 24 hores d’una ocupació, sense ordre judicial, obrint la porta a una actuació policial més discrecional.
Partits polítics de tot l’arc parlamentari, institucions i mitjans públics —com 3Cat— contribueixen a normalitzar i blanquejar aquesta deriva sota el relat de la “convivència ciutadana”. Mentrestant, continua sense abordar-se l’arrel de la crisi de l’habitatge.
La via urbanística com a instrument de desnonament és un símptoma d’un model de ciutat neoliberal, on l’espai es dissenya per a l’especulació, la inversió i el turisme, no per garantir el dret a viure-hi. La seguretat que falta no és urbanística ni policial: és arribar a final de mes i tenir un sostre.
