L’any 1975 la comarca del Baix Llobregat era un centre industrial que funcionava sense descans. L’11 de novembre del mateix any, les màquines de Laforsa semblava que funcionaven sense parar, però un encallament en la cadena de producció va aturar-les. Antonio Soria Salmerón, un treballador que estava en una cabina de comandament, havia fet passar un lingot per on, suposadament, no havia de passar. Això va fer parar la producció una estona. L’enginyer que supervisava aquella cadena, Pedro Goitia, de seguida va culpar l’operari, que li va contestar : “jo no tinc quatre ulls”. Aquesta situació de tensió i un petit error, van conduir a què el treballador fos cessat. L’acomiadament va ser un revulsiu.
Laforsa era una empresa metal·lúrgica ubicada a Cornellà de Llobregat, la més important de tot l’estat espanyol en la fabricació de laminats. Tenia una plantilla d’uns 250 treballadors, gairebé tots homes. Els fets que van ocórrer en aquesta empresa i a tot el Baix Llobregat entre el 1975 i 1976 van ser cabdals en el moviment obrer català durant la Transició.
“O tots, o cap”
Arran de l’acomiadament d’Antonio Soria va esclatar una vaga on totes les seccions de la fàbrica s’hi van solidaritzar. La producció va parar. L’endemà de l’acomiadament, l’assemblea de treballadors va ratificar la vaga i la direcció va respondre amb una onada d’acomiadaments. Els vaguistes van demanar la reincorporació de tots els acomiadats i tenien clar que no acceptarien cap readmissió parcial: “O tots, o cap”.
La vaga va començar en un moment on Franco estava en plena agonia, i va continuar després de la seva mort, el dia 20 de novembre del mateix any. El Règim va llegir aquella lluita com una provocació i la direcció de l’empresa va acomiadar fins a 157 treballadors. Però la mobilització va créixer. Els treballadors de Laforsa van fer sortir el conflicte de la fàbrica i van recórrer escoles, parròquies i altres centres de treball per explicar la seva lluita. La solidaritat no va tardar en arribar.
Imatge cedida per Jaume i Anton Muns
El dia 21 de desembre, en un acte a favor de la cultura catalana al Parc de les Aigües a Cornellà de Llobregat, una delegació de treballadors de Laforsa van presentar el conflicte laboral com un problema més dins de Catalunya, del món del treball, de la política, i en definitiva, de la cultura i la llengua catalana, que s’havien de defensar com un tot perquè els drets estaven tots vinculats[1].
Al gener del 1976, la tensió va augmentar. La Cavalcada de Reis va estar marcada per fortes càrregues policials contra els vaguistes, que dies més tard van tancar-se a l’església de Santa Maria. El suport social als vaguistes va créixer. El 15 de gener es va convocar una vaga general a tot el Baix Llobregat que va durar dues setmanes. La plantilla de diferents empreses com Siemens, Fergat i Elsa van ser molt actives en el conflicte. Cinc dies després de l’inici de la vaga, més de 10.000 treballadors es van mobilitzar a les zones industrial de Cornellà, Sant Joan Despí i Esplugues de Llobregat.
La pressió sostinguda d’aquest moviment tant ampli va obligar a l’empresa a negociar després de més de tres mesos de conflicte i 157 acomiadaments. Malgrat la repressió, els treballadors van mantenir viva la reivindicació “O tots, o cap” fins que, el 22 de febrer de 1976, es va assolir la readmissió de tots els acomiadats i el final oficial de la vaga. Amb 106 dies de durada, es convertia en la vaga més llarga a Catalunya des de la Guerra Civil i en un símbol de la força obrera.
[1] Ródenas, S. (2021, 30 d’abril). Laforsa, història d’una vaga que va alçar tot el Baix Llobregat. Catalunya Plural. Recuperat de https://catalunyaplural.cat/ca/simon-rodenas-Laforsa-historia-duna-vaga-que-va-alcar-tot-el-baix-llobregat/
