Les notícies relacionades amb el genocidi de Palestina a mans de l’entitat sionista d’Israel es succeeixen aquestes setmanes: les mobilitzacions que han cancel·lat La Vuelta, l’enèssim anunci Pedro Sanchez d’un embargament a Israel que, de nou, ha resultat ser un frau o la Global Sumud Flotilla acostant-se a les costes de Gaza. En l’àmbit internacional, la ONU constata el que és evident des de fa dos anys: Israel està cometent un genocidi contra els palestins. La pressió internacional o pública sobre Israel sembla incrementar-se fruit sobretot, de la mobilització de centenars de milers de persones, pero les bases sobre les que s’assenta el sionisme i el seu projecte colonial d’assentaments, ocupació, apartheid i neteja ètnica semblen inamovibles malgrat tot.
A les acaballes del curt segle XX, com l’anomenà Hobsbawm, la fi de la guerra Freda i la consolidació victoriosa del capitalisme en la seva vessant neoliberal semblaven marcar la fi de la història sota l’hegemonia econòmica i militar dels Estats Units (EUA) i, en segon terme, de la Unió Europea (UE). D’ençà, ha plogut prou i arribem a un present on els paisos del centre imperialista presenten símptomes d’estancament econòmic. Les guerres comercials que ha iniciat Trump, el keynesianisme militar i les polítiques de rearmament, certifiquen importants mutacions al neoliberalisme que hem conegut. Les turbulències econòmiques globals i les dificultats econòmiques dels EUA o de la UE mostren un ordre mundial, on el bloc imperialista occidental perd poder mentre que la Xina, Rússia i altres estats orientals guanyen força i empenyen cap a un ordre mundial multipolar. La crisi capitalista global pren formes diverses, s’intensifica la competència entre capitals i el militarisme -inherent al capitalisme- avança desbocat [1]. En aquest reportatge, es pretén analitzar amb dades, com l’imperialisme occidental liderat pels EUA, i amb una participació notable de la UE, contribueix a l’augment de la tensió bèl·lica a nivell mundial.
Creixement de la despesa militar
El bloc imperialista occidental es troba en un atzucac, travessa una gran crisi productiva i s’ha d’enfrontar a una gran competència internacional en aquest àmbit. La situació global de militarisme desbocat, respon entre altres factors a la busca de l’imperialisme occidental d’impulsar el seu domini econòmic, polític i militar.
A través del keynesianisme militar [2], és a dir, a través de la despesa pública en defensa i armament, aquest bloc busca reforçar la seva posició al mercat mundial i respecte els seus adversaris econòmics, com podrien ser la Xina o la pròpia Rússia. Mirant les dades [3] de despesa militar, es pot observar com hi ha una tendència de creixement. Segons documenta el SIPRI, entre l’any 2015 i 2024 va pujar un 37%, l’augment més gran es va donar el mateix 2024 amb una pujada del 9,4%. La despesa militar global acumula un 2,5% del PIB mundial. Però, com es reparteix aquesta despesa? L’OTAN, entesa com la forma en què s’articula militarment el bloc imperialista occidental, acumula el 55% del total de la despesa militar global. Els EUA per si sols sumen el 37% del total de despesa militar global, i els estats europeus un 26%.
L’OTAN, entesa com la forma en què s’articula militarment el bloc imperialista occidental, acumula el 55% del total de la despesa militar global. Els EUA per si sols sumen el 37% del total de despesa militar global, i els estats europeus un 26%.
Pel 2025 cal tenir en compte que les pujades en la despesa militar, seran molt significatives a l’UE arrel de les pressions de Trump i el llançament del famós Pla ReArm Europe. Aquest pla, també anomenat “Readiness 2030” suposa un salt en l’àmbit de la despesa militar sota el paradigma de “reforçar les capacitats europees de defensa pel deteriorament estratègic de l’entorn de l’UE” i s’emmarca cap al paradigma de “l’autonomia estratègica europea respecte dels EUA”. Des de la UE prenen la seva interpretació del concepte d’autonomia, ja que la dependència armamentista respecte els EUA és gran, i no està previst que aquesta qüestió canviï. De fet, les importacions d’armes per part dels membres europeus de l’OTAN van més que duplicar-se entre el 2015 i el 2024, en un 105 %. Concretament, van ser els EUA qui van subministrar el 64 % d’aquestes armes.
El pla ReArm pretén impulsar una indústria europea que presenta força dificultats. Aquest preveu destinar 800.000 milions d’euros en matèria militar i comportarà activar mesures i lleis que permetin evitar el Pacte d’Estabilitat i Creixement, així com la mobilització de nous instruments financers a escala europea. En aquest sentit, el cas Alemany és força paradigmàtic. L’antic motor industrial i exportador d’Europa, ara té dificultats per competir amb la indústria xinesa, per exemple, en el que abans era el seu motor principal: el sector automobilístic. Només cal comparar el descens de les accions de Volskswagen o els plans de reestructuració que prepara, amb el creixement de la seva indústria de defensa, amb l’empresa d’armes Rheinmetall al capdavant. Rheinmetall ha obert diverses fàbriques i comprat empreses militars a l’Estat espanyol els darrers anys, des d’on produeix, igual que des d’altres llocs, armes i municions que posteriorment, ven a Israel [4].
Si centrem la mirada en el pes que té la despesa militar en el PIB de cada país, podem observar que el segon país amb més càrrega militar és Israel, que acumula un 8,8% d’aquesta, després d’Ucraïna que destina un 34%. La relació entre els EUA, i en menor mesura, de l’Unió Europea és visible en l’àmbit de la despesa militar, ja que les ajudes econòmiques d’EUA a Israel suposen un 16% del seu pressupost militar, fet que posiciona a Israel com el màxim receptor d’ajuda estatunidenca, indiferentment de qui presideixi el país.
Qui exporta armes a Israel?
I en què es concreta aquesta despesa a nivell d’armament i impuls armamentístic d’Israel? Israel té grans empreses d’armes o defensa a nivell mundial, i una bona part de l’armament que utilitza prové d’aquestes. Ara bé, una ofensiva genocida com l’actual seria inconcebible i insostenible sense el suport directe dels seus aliats, principalment els EUA i en segon terme la UE. Si bé Israel ha desenvolupat una gran indústria pròpia, com veurem més avall, l’entitat sionista també ha augmentat les importacions d’armes la darrera dècada, en el període de 2009 a 2013, Israel tenia la posició 47 en importacions d’armes a nivell global, posteriorment, i en el període de 2019 a 2023, ha passat a ser el país número 15 en importacions. Per tant, un país de 9’8 milions d’habitants importa el 2.1% del global d’armes importades en els darrers 5 anys, deixant fora el període posterior a la tardor del 2023, que serà encara serà més gran.
Les dades que veurem evidencien una continuïtat econòmica i militar, no només política, entre l’entitat sionista i les principals potències militars occidentals. Els EUA són responsables del 69% d’importacions d’armes d’Israel entre el 2019 i el 2023, incloent-hi avions de combat, vehicles armats, bombes i míssils i vaixells de guerra. De fet, des de 2008, la legislació estatunidenca inclou el requisit de garantir “avantatge militar qualitatiu” a Israel. El nivell de cooperació militar entre ambdós països és tan gran, que els EUA té grans magatzems amb munició i armes en sòl israelià per poder assegurar un desplegament operatiu ràpid en la regió. Aquests magatzems han servit per agilitzar les transferències d’armes entre EUA i Israel des d’octubre del 2023 sense haver de passar per la fiscalització i els tràmits que normalment medien el comerç d’armes entre ambdós estats.
Pel que fa a la Unió Europea, el lideratge d’exportacions d’armes cap a Israel l’ostenta de forma destacada Alemanya, seguit amb molta distància d’Itàlia, Espanya o França. També hi ha una estreta col·laboració a nivell de programes de recerca i desenvolupament comercial en temes com la defensa i seguretat. Si mirem les dades del SIPRI veurem que Israel rep dels estats de la UE un terç del total d’armes que importa, tot allò que no rep dels EUA ho rep de països europeu. Entre 2001 i 2022 els països de la UE han aprovat llicències d’exportació cap a Israel per valor de 8.942 milions d’euros, que es concreten en gairebé 15.000 llicències d’exportació aprovades, quan només n’han denegat 253.
Si fem una anàlisi a escala de la UE, estat per estat, observem que Alemanya lidera amb diferència: va exportar el 30% del total d’importacions d’armes israelianes entre el 2019 i 2023. També va concedir llicències d’exportació d’equips militars a Israel per valor de 485 milions d’euros entre el 7 d’octubre de 2023 i el 13 de maig de 2025, segons les xifres del parlament alemany publicades al juny passat. D’aquests, 300 milions d’euros a finals de 2023, amb la majoria de les llicències aprovades després de l’atac del 7 d’octubre. Uns altres 100 milions es van produir entre agost i octubre de 2024. Per altra banda, Itàlia va exportar l’1% de totes les armes que va importar Israel entre 2019 i 2023, la majoria helicòpters lleugers i armes navals. També contribueix amb components al programa dels avions de combat F-35 a través de la seva principal empresa d’armes, Leonardo.
Pel que fa a l’Estat espanyol, malgrat el relat del govern de Pedro Sanchez i els seus aliats, des del 7 d’octubre ha mantingut actiu el comerç d’armes. Va exportar 1 milió d’euros en munició el novembre de 2023 i — segons dades d’importacions israelianes — ha continuat exportant per valor de diversos milions des de llavors.
França, Regne Unit o Espanya no han estat exportant gran armament els darrers anys, malgrat que tampoc han aturat les exportacions, tal i com han pretès anunciar en repetides ocasions els seus respectius governs. El Regne Unit, per exemple, ha seguit exportant components utilitzats dels mateixos F-35. Pel que fa a l’Estat espanyol, malgrat el relat del govern de Pedro Sanchez i els seus aliats, des del 7 d’octubre ha mantingut actiu el comerç d’armes. Va exportar 1 milió d’euros en munició el novembre de 2023 i — segons dades d’importacions israelianes — ha continuat exportant per valor de diversos milions des de llavors.
Per altra banda, Israel també rep finançament de la UE destinat a programes sobre “Seguretat” en què els beneficiaris són israelians, com els propis ministeris de defensa o seguretat, universitats i centre de recerca o les principals emrpeses de defensa, com Elbit Systems, IAI, Rafael,entre d’altres. Entre 2008 i 2028, Israel ha rebut 70,921,460 milions d’euros, repartits en 136 projectes, i ocupa la vint-i-tresena posició (de 79 països que reben finançament), per sobre de molts altres estats europeus.
Qui compra armes a Israel? Importacions i contractes amb empreses israelianes, filials i intermediàries
Si bé fins ara hem vist que per a dur a terme la seva ofensiva genocida i mantenir l’ocupació militar sobre Palestina, Israel requereix del suport econòmic i militar del bloc imperialista, ara veurem com la venta del que produeix cap a l’exterior és clau en el desenvolupament de la seva indústria armamentista, tant a nivell qualitatiu com quantitatiu.
Per a Israel, la producció i exportació d’armes no és únicament interessant des d’un punt de vista econòmic, sinó també una necessitat, i ho és principalment per dos motius. El primer, perquè l’ocupació militar és molt costosa, i la venda d’una gran quantitat d’armes a l’exterior redueix el cost de producció a nivell intern. Dit d’una altra manera, fabrica en excés i exporta un gran quantitat. D’aquesta manera, el preu unitari de les armes que compra a la seva pròpia indústria li surten molt més barates. En segon lloc, per l’avantatge que suposa en termes d’ús i testatge continuat de les armes i la tecnologia de guerra. Les empreses israelianes testen els productes contra el poble palestí, que posteriorment utiltiza com una caracterítica que li permet a vendre-les amb el valor afegit d’haver estat “provades en combat”. En aquest sentit, Israel també veu les seves guerres i l’ocupació militar de Palestina com una oportunitat política i comercial.
Això explica com Israel, malgrat ser un estat relativament petit, és un dels majors exportadors d’armes a escala mundial. Un 70% de la producció de la seva indústria de defensa s’exporta (comparada amb el 24% dels EUA o el 55% de Rússia). És molt significatiu com Israel situa 4 de les seves seves principals empreses d’armes entre el TOP 100 de la indústria mundial. Elbit Systems, per exemple, exporta el 80% del que produeix i Rafael “només” el 60%. L’any 2022, Israel va aconseguir un rècord en exportacions: 12.546 milions de dòlars, el doble en menys d’una dècada i un creixement d’un 50% en tres anys. En aquest sentit, no només es nodreix d’armes provinents de la UE sinó que també hi exporta moltes de les que produeix.
A nivell global, entre 2020 i 2024, Israel va ser el 8è exportador mundial d’armes, el que representa el 3,1% de les exportacions globals d’armes. Les exportacions d’Israel es van mantenir aproximadament en el mateix nivell que el 2015–19. La meitat d’aquestes exportacions van ser a estats d’Àsia i Oceania, mentre que un altre 27 % van ser a estats europeus. Entre els principals estats als que exporta hi trobem l’Índia (13%), US (13%), UK (6.9%), Filipines (27%), Marroc (11%), Alemanya (13%).
Finalment, quelcom que no entra dins els registres d’importacions, però que resulta rellevant, és la producció del sector armamentistic israelià en altres països a través de filials o mitjançant la col·laboració amb empreses intermediàries amb qui es tenen acords de transferència de tecnologia. Aquest seria el cas dels famosos 46 contractes que l’estat espanyol ha atorgat a aquestes empreses (o consorcis on hi participaven) per valor de 1.044 milions d’euros, només des del 7 d’octubre de 2023. Aquest tipus de contractes són molt més significatius que les exportacions o importacions directes. L’adjudicació del gruix del volum econòmic d’aquests contractes està relacionada amb les companyies Elbit Systems (e.g. llançacoets SILAM, 576 milions d’€) i Rafael (míssils SPIKE, 237 milions d’€).
Conclusions
En resum, les relacions de caire econòmic i militar entre Israel i el bloc imperialista Occidental, amb EUA al capdavant i Europa en segon terme, són molt estretes, sostingudes en el temps i no només no han disminuït després del 7 d’octubre sinó que han augmentat. El genocidi del poble palestí a mans d’Israel no és el caprici d’un líder d’extrema dreta acosat per la corrupció com Netanyahu sinó que respon completament al projecte sionista, punta de llança de l’imperialisme occidental a l’Orient Mitjà. El genocidi i la barbàrie desplegada per aquest projecte que veiem a diari a la televisió no és un “desastre humanitari” caigut del cel com si fos un fenomen natural, sinó la conseqüència última del sistema capitalista en la seva vessant imperialista i civilitzatòria.
Les bases materials -econòmiques i militars- d’aquest genocidi les trobem als EUA, a l’UE i també a l’estat espanyol, a més del propi estat d’Israel. Moltes de les armes utilitzades per les forces d’ocupació israelianes han estat finançades per uns i altres, i produïdes en la seva potent indústria armamentista. L’augment de despesa militar completament desbocat, que impulsen els EUA però que assumeixen també l’UE i l’Estat espanyol, fa que aquesta sigui enormement superior al de qualsevol dels estats amb qui rivalitzen. Aquesta despesa és, entre altres, la base que sustenta i reforça el poder de l’OTAN i l’espiral armamentista global en què estem immersos.
Per aturar el projecte sionista i contribuir a través de l’internacionalisme proletari a l’alliberament del poble palestí hem d’atacar les bases que el sustenten i l’impulsen aquí, al centre imperialista. Això passar per aïllar i no normalitzar el sionisme i els seus tentacles o impulsar el boicot al seus productes, però, també i molt especialment, per destapar i atacar el paper dels Estats de l’OTAN i els seus governs, així com el de les empreses del complex militar-industrial que es lucren del negoci de la guerra. L’anunci, de nou enganyós, d’un embargament d’armes a Israel per part del Govern de Sànchez evidencia la importància i centralitat d’aquest vincle i la impossibiltiat de combatre el sionisme i l’imperialisme dins dels marges de la socialdemocràcia, per molt ‘pro-palestina’ que es vengui al món.
Notes
[1]: Per a una anàlisi sobre la relació entre militarisme, imperialisme i capital, recomanem el reportatge “Militarismo y Capital: los gastos militares y la necesidad imperialista del capitalismo” de Pablo Castaño, a l’Arteka 50, disponible a https://gedar.eus/es/arteka/militarismoa-eta-kapitala-gastu-militarrak-eta-kapitalismoaren-behar-inperialista
[2]: Per una reflexió entorn al viratge cap a polítiques de ‘keynesianisme militar’ recomanem l’article “From welfare to warfare: Military Keynesianism” de Michael Roberts a Monthly Review el mes de març, diosponible a: https://mronline.org/2025/03/26/from-welfare-to-warfare-military-keynesianism/
[3]: Les principals dades sobre despesa militar (https://www.sipri.org/databases/milex), comerç d’armes (https://armstransfers.sipri.org/ArmsTransfer/) o la indústria global (https://www.sipri.org/databases/armsindustry) s’han obtingut de les bases de dades del Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) i les seves publicacions més recents. A nivell de l’estat espanyol i les relacions armamentístiques amb Israel s’han consultat la base de dades del Centre Delàs i les seves publicacions sobre la temàtica, especialment, el darrer informe “Benefici col·lateral. Relacions armamentistes entre Espanya i Israel des del 7 d’octubre de 2023” o el llibre d’Alejandro Pozo “¿Quién arma a Israel? El embargo por imperativo moral y legal“.
[4]: Pablo Ruiz., Arteka 58, 2025, Zeitenwende: auge y caída del milagro económico alemán, Disponible a: https://gedar.eus/es/arteka/zeitenwende-alemaniaren-mirari-ekonomikoaren-goraldia-eta-gainbehera
