El ministre d’Assumptes Exterior del Govern espanyol, José Manuel Albares, ha descartat la ruptura total de les relacions diplomàtiques amb l’estat genocida d’Israel. En declaracions a mitjans, Albares ha assenyalat que el focus actual està en “prendre mesures per impedir que Israel continuï amb la seva ofensiva militar a Gaza!
Albares ha evitat utilitzar el terme “genocidi” àmpliament usat per la resta de l’executiu i ha insistit en el fet que “les iniciatives del Govern i la Unió Europea es dirigeixen a pressionar a Israel perquè acabi el desplaçament forçós de població i el bloqueig que impedeix l’entrada d’aliments a la Franja de Gaza”. A la vegada, ha cridat a enviar un missatge clar a Israel “no esperar una relació normal amb la UE mentre continuï la situació actual”.
Malgrat declaracions, la realitat és una altra: l’executiu espanyol manté intactes les seves relacions diplomàtiques amb l’estat genocida i ha insistit que no contempla el trencament d’aquestes, malgrat l’aparent crisi bilateral, les amenaces creuades i les demandes públiques de “canvis en la política exterior” que tracten de performar des de Madrid i Tel Aviv.
Formacions com Sumar, Podemos i altres socis d’investidura del Govern de Sánchez, que a nivell discursiu han mostrat crítiques i divergències amb la política exterior de l’executiu, no exerceixen pressió efectiva ni amenacen de retirar el seu suport parlamentari al Govern col·laboracionista del genocidi, per la qual cosa les seves declaracions resulten irrellevants a efectes pràctics.
Cap d’aquestes formacions han plantejat un ultimàtum o una ruptura política condicionant el seu suport a Sánchez, ni molt menys una moció de censura, el que converteix les seves crítiques en res més que declaracions sense capacitat real d’alterar la política del Govern col·laboracionista, que continua enviant i comprant armes als genocides. Tant Sumar com Podem opten per preservar la “governabilitat” i eviten un avançament electoral a tot preu, ja que podria resultar perjudicial per als seus interessos polítics.
En conseqüència, les peticions de majors restriccions o de ruptura amb l’entitat sionista queden reduïdes a gesticulacions simbòliques i comunicatives, sense que s’apliquin mesures concretes que puguin afectar les relacions oficials, tant per part del PSOE com els socis d’investidura. Al contrari la situació mostra que la raó d’estat prioritza l’estabilitat interna i les seves aliances estratègiques en mig del genocidi més documentat de la història.
