Xavier Barberà: “Tu reconeixes que l’Estat és democràtic? Jo tampoc i, com que no el reconec, no puc entrar en aquest joc.”

Xavier Barberà va ser militant de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA). A causa de la seva activitat política, va ser perseguit i es va veure obligat a viure en la clandestinitat. L’octubre de 1980, ell i dos companys, Antoni Massaguer i Ferran Jabardo, van ser detinguts com a presumptes responsables de l’assassinat de José María Bultó.

El 1982, dos anys després de la seva detenció, l’Audiència Nacional els va condemnar a penes d’entre 12 i 36 anys de presó. La sentència es basava en una autoinculpació obtinguda sota tortura a la comissaria de Via Laietana, unes declaracions que, tanmateix, no van ser ratificades davant del jutge.  

Davant d’aquesta situació, els tres condemnats van recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans, van denunciar la vulneració del principi d’innocència i les tortures patides. El tribunal d’Estrasburg els va donar la raó. Finalment, el 1993, l’Audiència Nacional els va absoldre, ja que, un cop anul·lades les autoinculpacions forçades, no hi havia proves que acreditessin la seva participació en l’atemptat contra Bultó.

En els anys que vas passar en una situació de quasi clandestinitat, què era allò que et mantenia ferm en la lluita?

La clandestinitat a Lleida no existia com a tal. A la que has de sortir al carrer a buscar companys i has de fer propaganda i t’has de bellugar, et fas públic. Si vols continuar la lluita en un nivell o en un altre, has de prendre decisions. La gent que va continuar la lluita amb el moviment antifranquista fins a l’any 1975 i després es van presentar per diputats van prendre unes decisions i van actuar d’una manera. Jo mai he vist que existeixi la democràcia en aquest país i, per tant, no he parat fins que vaig sortir de la presó, que en acabat encara vaig estar deu anys a la MDT i companyia i al final per raons personals ho he hagut de deixar. Però jo no crec que Catalunya hagi viscut mai en democràcia. Aquí no hem triat mai res; votem i de què serveix? Sempre ens donen una raó o altra per dir que no val. 

“L’Estat és bo, l’Estat et protegeix, et dona salut, et dona educació, et dona per llogar el pis que vulguis”… tot està a l’abast de les treballadores. Ara, quan l’Estat ha de començar a pegar, pega a tort i a dret i la gent s’adona que tot és mentida, que allò que els diu que ja els hi arribarà, no arribarà mai.

En un context on la persecució política era tan visible i evident, quines eines t’ajudaven a fer front la por als mecanismes repressius de l’Estat? Què feies perquè la possibilitat d’acabar a la presó o, com et va ocórrer, torturat no et fes deixar de banda la teva militància?

No feia res. Estava convençut del que feia i, com que estava convençut del que feia, acceptava tot el que pogués passar. L’any 1946 un company va sortir de la presó i un altre el va anar a buscar i li va dir “Com estàs, què vols fer?”. Ell va respondre “Tinc el cap sobre les espatlles, continuem.” Aquesta era la resposta l’any 46, que hi havia una repressió terrible, afusellaven gent! Quan hi estàs, ho encararies.

Quan vius en la clandestinitat prens precaucions perquè no et detinguin, perquè dura més temps. Jo quan detenien algun company i passava a prop de la Model, pensava “hòstia, que malament deuen estar”, i a la vegada sabia que jo també hi podia fer cap, però això no em feia quedar enrere: la gent que ha lluitat abans es mereix el respecte que jo continuï lluitant. No et planteges què faràs, si et faran mal o no. Si tens aquest dubte, quan arribis a la comissaria, faràs mal tu. Per tant, plega.

L’11 d’octubre de l’any passat es va estrenar “La Infiltrada”, dirigida per Arantza Echevarría, una pel·lícula que narra la història d’Aranzazu Barradre Marín, el pseudònim d’una agent de la Policia Nacional que es va infiltrar a ETA durant vuit anys. Primer de tot, volíem saber si l’has vista? Quina opinió en tens al respecte?

No l’he vista, però l’Estat fa tot el que és possible en contra dels seus enemics polítics i aquesta és una forma més de la lluita de l’Estat contra la democràcia. Amb aquesta senyora, a més a més, han vingut a blanquejar torturadors perquè si no no l’haurien publicitat tant.​​​​​​​ Ara resulta que ha sortit aquesta policia nacional infiltrada i li fem propaganda per dir que això va acabar amb la lluita armada. Juguen el paper de l’Estat demòcrata, “l’Estat som els bons” i nosaltres ens hem de creure que són els bons. Quan coneixes l’Estat saps que juga totes les cartes brutes que li convé, i aquesta és una d’elles.

Fa poc, La Directa destapava un nou cas d’infiltració policial a Barcelona, una policia nacional espanyola que va operar amb identitat falsa en col·lectius propalestins i a l’Esquerra Independentista durant dos anys. Un cas més, que se sumen a la dotzena de casos destapats des de fa gairebé tres anys… Creus que en certa manera és una pràctica que s’està normalitzant o inclús blanquejant com el cas de “La Infiltrada”?

És una pràctica habitual de l’Estat. L’Estat infiltra gent a tots els moviments que pot. Tot el moviment assembleari és susceptible de tenir infiltrats. És una pràctica de tortures, és una pràctica de guerra amb l’enemic. Com ho talles? Hi ha coses que no es poden debatre en assemblees obertes, sinó en llocs on la gent que hi és tothom sap qui és, per què hi és i d’on ve. Que no pugui haver-hi engany.

A mi em fa certa gràcia perquè he sentit “és que m’han enamorat”. Jo vaig viure amb una companya que la coneixia des dels vint anys, que havia passat la clandestinitat amb mi. Ella mai va saber el que jo feia. Quan per la raó que fos vam decidir deixar-ho córrer, ella pensava que no militava. Això és el que ha de fer un militant. Al llit no s’han de fer confidències i a casa no s’han de fer confidències.
Després vaig viure amb una altra companya, tots dos militàvem, i jo no li vaig explicar mai la gent que hi havia a les accions en les quals jo participava, perquè l’únic que podia fer era fer-li mal a ella i als altres companys. Si no parteixes d’aquest concepte de seguretat, tota la resta no té importància.

“Les infiltracions de l’enemic sempre hi són, perquè, igual que tu i jo volem saber el que fa l’enemic, ells fan el mateix amb nosaltres. És una pràctica de guerra. No hem d’anar a guanyar res, hem de procurar que no passi, hem de procurar no confiar tant i no explicar res a qui no convingui.“

Creus que tenim alguna opció de posar en primer pla la infiltració com a tortura? Quins mecanismes tenim?

L’únic que podem fer és intentar que les infiltracions no ens facin mal. Les infiltracions hi seran sempre. Fa pocs dies parlàvem amb un amic dels nomenaments de TV3 i resulta que un xiquet que havia estat de Maulets, de l’Esquerra Independentista, ha acabat sent company i surt nomenat pel PSOE. L’enemic sempre busca la manera de desqualificar-te: et pot desqualificar per la mort, et pot desqualificar pel xantatge i et pot desqualificar perquè et compra.

Les infiltracions de l’enemic sempre hi són, perquè, igual que tu i jo volem saber el que fa l’enemic, ells fan el mateix amb nosaltres. És una pràctica de guerra. No hem d’anar a guanyar res, hem de procurar que no passi, hem de procurar no confiar tant i no explicar res a qui no convingui.

Tenim alguna opció a criticar-ho com una mala-praxi de l’Estat?

Llavors entraríem en un altre joc. Reconeixem que l’Estat és democràtic i, com que ho fem, critiquem l’Estat per fer una pràctica que no és democràtica. Tu reconeixes que l’Estat és democràtic? Jo tampoc i, com que no el reconec, no puc entrar en aquest joc.
Les eleccions són democràtiques? Tothom es presenta amb igualtat de condicions cada vegada? Tothom té les mateixes oportunitats de publicitat i propaganda a cada cicle electoral? O estan dominades pel capital? Si estem en la dictadura del capital deu resultar que no podem jugar amb les eines que l’Estat diu que hem de fer servir perquè som democràtics.

El que hem de fer és demostrar que L’Estat no és democràtic, que ens ataca contínuament, que si tu vols transformar la societat, llavors l’Estat i tota l’oligarquia s’hi oposaran amb cara i ungles. Demostrarem que són una tortura, les infiltracions? Hem de saber que l’Estat fa aquesta feina. Vols jugar al mateix? Tens els mitjans, tens una televisió per tu sol per poder explicar amb tranquil·litat a tothom el que fa l’Estat i que l’Estat tortura? No. Doncs no jugues en pla d’igualtat.

_________________________

El film també inclou el personatge d’Ángel, que, tot i que no s’identifica explícitament, està inspirat en Fernando Sainz Merino, conegut com “l’Inhumà”. Sainz Merino va formar part de la Brigada Regional d’Informació de Barcelona i, posteriorment, de la Comissaria General d’Informació, on es va dedicar a la lluita antiterrorista en un període marcat per la vigència del “Decreto-Ley sobre seguridad ciudadana”, més conegut com la “llei antiterrorista”.  

A la pel·lícula, el personatge que el representa es caracteritza amb certa sensibilitat, però no es mostra el seu paper fonamental en les tortures practicades a militants polítics en calabossos i comissaries. Un dels casos més greus va tenir lloc a Via Laietana, on els tres militants d’EPOCA, Xavier Barberá, Antoni Massagué i Ferran Jabardo, van ser sotmesos a tortures després de ser inculpats per l’atemptat contra Bultó. L’historial de Sainz Merino, però, no es limita a Barcelona, ja que també va ser acusat de pràctiques similars durant la seva estada a Euskal Herria. 
_________________________

Vau denunciar a Sainz Merino, també vau reconèixer altres policies com Alfonso Simón, José Andrés Hernández, David Juan León i Domiciano Martínez com a autors de les tortures realitzades l’any 1980. Però, tot i ser denunciats, el judici no es va arribar a produir mai. Com ens expliques aquest fet tenint en compte, que aleshores ja s’estava en plena democràcia? Què representava la comissaria de Via Laietana pels militants polítics? Què suposava estar detingut sota la llei antiterrorista?

Començo pel final. Estar detingut sota la llei antiterrorista és intentar demostrar-te que no tens cap valor, que et poden fer el que vulguin i, per tant, que ets a les seves mans. És generar-te una por: si t’agafa por que et matin o t’agafa por que et torturin, pots arribar a uns graus de delació. Estar sota la llei antiterrorista era això, que ells tinguessin la impunitat de la tortura fins al límit que volguessin.

Per què no van prosperar les denúncies en democràcia? Arreu d’Europa per mi no existeix la democràcia, i doncs aquí tampoc. Jo vaig estar deu dies a Via Laietana sense menjar i sense dormir. Van enviar-me a la Model i quan vaig tenir el primer advocat, en Gil Matamala, em va dir que demanés un informe al metge. El metge em va fer un informe sobre l’estat de les cames: jo tenia una cama molt inflamada i els peus i tot fet una merda.

Vam anar a judici al cap de dos anys a l’Audiència Nacional; els jutges portaven insígnies franquistes, portaven les àligues de l’Estat, etcètera, i ens van condemnar. Vam portar el recurs al Tribunal Suprem i les tietes d’un company que treballaven al Suprem ens van dir que van entrar uns generals i van dir que no ens podien absoldre, que havíem de continuar condemnats. I així va ser. Després vam anar al Tribunal Constitucional i ens vam condemnar al Tribunal Constitucional. Mentre era a Carabanchel, em venien a veure i em deien: “si reconeixes que l’Estat és democràtic, demà surts”. Doncs no, no hem arribat fins aquí per això. 

I vam anar a Estrasburg i ens van acceptar el cas. Com que nosaltres denunciem tortures, Estrasburg demana explicacions a l’Estat espanyol i aquest li encomana a una jutgessa de Barcelona una investigació. A nosaltres ens van demanar que ens sotmetéssim a un examen forense psicològic per poder acreditar si ens havien torturat. Així va ser, i el psicòleg va concloure que havíem estat torturats. La jutgessa ens va fer un cara a cara amb els policies i es va arribar a la conclusió, d’una manera o d’altra, que realment havíem estat torturats. Llavors el Tribunal d’Estrasburg diu: aquesta gent ha estat torturada, però l’Estat espanyol no ha signat un conveni contra tortures, només ha signat un conveni de drets humans. Com que aquest conveni no està signat, nosaltres no podem anar contra l’Estat. Per això no es va arribar a produir un judici: perquè Espanya, l’any 1980, no havia signat un conveni en contra de les tortures.

Què representa Via Laietana? Via Laietana és un símbol per fer por a tothom que s’oposa al règim. Per fer por als llibertaris, als independentistes, als marxistes, els marxistes revolucionaris, a tothom. És un símbol per fer por i aquest símbol s’ha de mantenir. És com si tinguessis un mantra: “si m’agafen em portaran a Via Laietana, per tant, m’he de fer enrere”. Via Laietana és un símbol de repressió que els hi convé mantenir. Ara la Blanca (Serra) s’hi baralla.

La vostra generació va veure créixer la mobilització, va passar d’haver-hi poc moviment durant el franquisme fins a arribar a un pic durant la Transició, que fins i tot va provocar estralls al Règim. Si tu haguessis de treure alguna conclusió del que suposa aquesta generació per a noves fornades de militants, quina seria?

Sí que feia anys que hi havia un moviment de gent, l’únic que s’amagaven molt. Ho recordo de molt crio, escoltant La Pirenaica o la BBC, que hi havia gent que moria congelada fugint cap a França.
El Quico, el Feserías, el Massana… sempre s’han mogut. La gent del PSUC sempre s’ha mogut. Estaríem més o menys d’acord, però sempre s’han mogut. La gent de CCOO… sempre hi ha hagut gent que ha treballat per anar eixamplant la base. Moviment n’hi havia. 
Als disset o divuit anys ens movíem pels pobles de la demarcació de Lleida, parlaves amb la gent… L’any 1971 l’Exèrcit d’Alliberament dels Països Catalans teníem gairebé a cada poble de la demarcació de Lleida algú que s’havia ofert a donar-nos cobertura si la policia ens perseguia. I era molt somort. 

La mort de Franco el que fa és que tota aquesta gent somorta, tota aquesta gent que havia tingut més por, pugui sortir al carrer. I el PSOE, el Partit Comunista, els convergents, els socialistes d’aquí i tota una sèrie de gent veuen que aquest esclat es pot emportar l’Estat per davant i llavors fan un pacte: el pacte de la transició. I aquest pacte de la transició es converteix en els morts de Vitòria, en els morts de la plaça de Catalunya de Barcelona, en els morts de Pajares… perquè s’havia de fer por a aquella gent que l’havia perduda.

Llavors del 1975 als vuitanta i escaig vius una sensació de revolució, de llibertat a tot arreu. Jo recordo l’alegria de viure en aquells moments; t’esperaves alguna cosa. I llavors en Pujol es va cuidar d’anar fent que el moviment cultural català es fes petit, fins que deixa d’existir. I llavors et surt gent que canta “que bonic és el món, que bonic que és l’amor”, la cançó protesta desapareix, etcètera. Només queden el Llach, l’Ovidi, la Marina Rossell, la Maria del Mar Bonet… persones molt públiques a qui no poden fer callar, però la resta del moviment desapareix. Tenies la impressió que arribaries a un punt i tens la sensació que t’han traït, fins i tot aquells que eren amics teus.

Moltes gràcies per l’entrevista, voldries afegir alguna cosa més?

M’agradaria acabar amb la frase Oferiu flors als rebels que fracassaren.