La unitat de la discòrdia
Ser o no ser el moviment per l’habitatge, lluir o no lluir la bandera de la unitat, no és quelcom que pugui definir-se per decret. El II Congrés, la Confederació i el Moviment per l’Habitatge ni són el mateix, ni responen a les mateixes lògiques. Fer o no fer avançar la lluita de classes en clau revolucionària, només ho pot demostrar el temps, però calen hipòtesis per indicar el camí. Partint de la finalització del procés del II Congrés, hem escrit aquest article de balanç amb dos objectius: el primer, desfer alguns embolics i confusions sobre el caràcter del Moviment per l’Habitatge i la noció d’unitat que han anat quedant sembrades al llarg dels debats dels últims dos anys. Ho fem perquè creiem que la confusió no fa més que posar pals a la roda a l’hora d’analitzar correctament i de fer avançar la lluita per l’habitatge. El segon objectiu, és tornar a posar sobre la taula de manera clara i diàfana quines hipòtesis polítiques existeixen de manera significativa, avui, en la lluita per l’habitatge. Només partint d’aquesta claredat podrem, d’aquí a alguns anys, determinar quines propostes han fet avançar, o no, la lluita de classes.
Finalment, començarem a esbossar l’anàlisi política que fem de la nova fase que s’està obrint al Moviment per l’Habitatge, tot reafirmant la proposta que defensem per a futurs passos en la construcció d’espais sindicals unitaris en la lluita per l’habitatge.
Breu balanç del moviment per l’habitatge: d’on venim i d’on surt el Congrés
Des dels inicis, el Moviment per l’Habitatge acull a l’interior una pugna de línies. Resseguir la història d’aquesta lluita ens marca com les posicions revolucionàries (per difuses que hagin estat) i les tendències al reformisme institucional s’han repartit el protagonisme del moviment. Tot i això, podem afirmar que, fins avui dia, la lògica imperant del Moviment per l’Habitatge ha estat la del moviment social annex al partit polític d’esquerres, ja que per més aspiracions revolucionàries en abstracte que es defensessin, no hem pogut escapar de la influència de la hipòtesi “transformadora” electoral. Això queda fàcilment il·lustrat si ens fixem en com s’han desenvolupat els dos cicles d’auge més rellevants del Moviment per l’Habitatge.
El primer cicle, actiu entre 2011 i el 2014, amb l’expressió organitzativa de la primera PAH, representa el moment més massiu i dinàmic del moviment: la intensa mobilització, l’organització, la centralitat pública i, sobretot, la capil·laritat entre la classe treballadora, arriben a les màximes expressions que hem conegut entorn de la lluita per l’habitatge a Catalunya fins avui dia. Si existeix un moment en què puguem caracteritzar al Moviment per l’Habitatge com a un moviment de masses, és precisament durant aquest primer cicle, on es van activar políticament sectors de la classe treballadora fins llavors despolititzats. Aleshores, el moviment ja es va desenvolupar amb una certa tensió interna. Existien sectors que entenien el potencial de la PAH des de coordenades netament revolucionàries i que confrontaven amb els sectors més possibilistes. Aquest no pretén ser un balanç exhaustiu d’aquell cicle, però segurament seria massa simplificador dir que aquestes dues línies estaven completament delimitades a PAHs concretes o que estaven permanentment confrontades. En qualsevol cas, a ningú li sonarà nou el desenllaç: qui va acabar imposant-se políticament i fent valdre la seva hipòtesi va ser el sector més possibilista. La culminació d’aquest cicle va arribar amb l’alcaldia d’Ada Colau a Barcelona, des d’on es va impulsar una política d’habitatge municipal que no va repercutir significativament en els guanys ni el poder de la burgesia immobiliària, mentre que en paral·lel, s’obria un període de reflux i una desmobilització evident de la lluita per l’habitatge. En aquest context, els sectors militants de les primeres PAHs amb pretensions més revolucionàries van ser incapaços de sobreposar-s’hi, replegant-se en l’activitat local, desvinculant-se de la lluita o traslladant-se a altres fronts.
El segon cicle, més reduït en abast que el de la PAH, però no per això menyspreable, comença aproximadament el 2018 i es veu abruptament tancat el 2020 amb la pandèmia. Aquest cicle té un pic d’intensitat clar el 2019, coincidint precisament amb la convocatòria al I Congrés d’Habitatge de Catalunya. D’aquest I Congrés, a diferència dels temps de la PAH, ja en podem parlar des d’una primera persona, perquè bona part dels qui el van impulsar i organitzar, avui dia, són militants del Moviment Socialista i afiliats del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC). El I Congrés no neix del no-res, sinó que es veu emmarcat en uns anys intensos de ressorgiment i multiplicació del conflicte a partir de la disseminació de Sindicats d’Habitatge locals i del ressò mediàtic de la problemàtica del desnonament. L’espai unitari del I Congrés va ser impulsat des de la necessitat de respondre a algunes preguntes catalitzades pel moment ascendent en què es tornava a trobar la lluita per l’habitatge. Com superar la hipòtesi barrial, localista? Com consolidar el caràcter sindical de la lluita per l’habitatge? Com superar la tendència corporativa paralitzadora, per apel·lar a un subjecte unitari i de classe? Com vincular la lluita per l’habitatge, en tant que lluita sectorial o parcial, a un horitzó de lluita més integral i de caràcter revolucionari? Com aprofundir en l’educació política revolucionària de les bases dels nostres sindicats? En general, preguntes que remetien a l’interrogant de fons: Com combatre la influència del reformisme i l’assimilació de l’estat sobre una lluita que estava mostrant dinamisme i activant sectors de la classe treballadora fins aleshores exclosos?
Els impulsors del I Congrés van tenir la capacitat de suscitar les preguntes adequades i de consolidar el lideratge dels sectors més revolucionaris en el si del Moviment per l’Habitatge, a diferència del cicle PAH. Però el I Congrés no va ser capaç d’aportar les respostes correctes. O com a mínim, aquestes respostes no van arribar a temps. El motiu rau, per una banda, en la debilitat dels postulats que van enunciar-se com estratègics: en realitat eren una revisió no gaire exhaustiva de conceptes (estructures populars, conflicte col·lectiu, pressió a les institucions) que com a molt va arribar a un bon intent d’homogeneïtzació i síntesi de les tàctiques quotidianes dels diferents agents del moviment. Per altra banda, la principal fortalesa de les posicions més avançades del I Congrés era el cicle ascendent de lluita sobre el que es recolzaven, que es va veure sobtadament truncat per la pandèmia. En aquest context, la manca d’organització i cohesió dels sectors militants en habitatge va dificultar una recomposició ràpida davant del repte dels confinaments i va acabar recentrant el debat conjuntural al voltant d’una vaga de lloguers, que va ser més aviat una consigna telemàtica que una experiència de lluita acumulada i efectiva. Tots aquests fets s’entrellacen, ja en el context postpandèmic, primer amb la iniciativa d’ERC d’una llei de regulació dels lloguers i, després, amb la Ley Vivienda. I així, un altre cop, l’assimilació per part de l’esquerra parlamentària s’imposa a les energies socials mobilitzades pels sindicats d’habitatge en aquell període.
És, per tant, des d’aquí d’on recalquem el caràcter d’autocrítica del balanç polític que realitzem del Moviment per l’Habitatge català: per molt autònoms de la lluita institucional que ens definíssim molts militants i col·lectius, la nostra petitesa local, el caràcter de les discussions i conflictes que escollíem i la nostra desorientació estratègica ens van fer funcionals o en el millor dels casos inofensius, a la fagocitació dels partits d’esquerres. L’esquema general de balanç és clar: allò que va mobilitzar el moviment en termes de conflicte social, opinió pública i base social, en els seus moments de màxim dinamisme, va acabar sent reabsorbit per canvis legislatius promoguts per partits d’esquerres o servint de base electoral perquè aquests partits governessin. Per això, aquest balanç no hauria de reduir-se a un “error” o una “manca de radicalitat” del Moviment per l’Habitatge: els fonaments que subjauen a la retroalimentació dels esquemes movimentisme-oportunisme, carrer-institució, els porten a ser necessàriament compatibles, dues cares de la mateixa moneda. És, en part, la consciència d’aquesta debilitat de partida i la voluntat de superar-la la que ens ha decantat per assumir el marc estratègic i ideològic del Moviment Socialista. I, és per això, que avui partim de la certesa de què la lluita per l’habitatge necessita una estratègia clara i independent políticament, que trenqui amb els paradigmes de les esquerres dominants durant els últims cicles i s’emmarqui en una línia de construcció d’un poder polític propi i de classe.
El 2n Congrés d’Habitatge es va despertar tard
Sobre quina hipòtesi, exactament, es va convocar el II Congrés d’Habitatge? Era la necessitat d’una estructura nacional per a superar el localisme dels sindicats locals i barrials? Era una proposta per evitar l’assimilació dels partits d’esquerres que el Moviment per l’Habitatge havia viscut cicle rere cicle? Es tractava d’un mecanisme per solucionar la falta de capil·larització del Sindicat de Llogateres, abastint-lo d’una base militant desplegada territorialment? Es pretenia respondre a les preguntes obertes que havia deixat el desenvolupament parcial del I Congrés?
La nostra lectura és, que més enllà de la necessitat legítima d’alguns sectors militants de voler superar l’escala local, no hi havia cap altra hipòtesi ni política ni organitzativa darrere de l’impuls que va engegar el procés del II Congrés. El procés de debat que va seguir partia d’una premissa errònia de manera transversal, i aquesta premissa ha persistit constantment mentre es desenvolupava: no tenir en compte, conscientment o inconscientment, que les preguntes que havien quedat obertes al I Congrés ja s’estaven intentant resoldre de manera seriosa per part de les forces militants majoritàries dins del Moviment per l’Habitatge. El Sindicat de Llogateres de Catalunya (SLC) feia alguns anys que responia a la qüestió del model organitzatiu consolidant la lluita per l’habitatge entorn de mecanismes sindicals. I, la militància reagrupada entorn del Moviment Socialista, ja havíem posat sobre la taula que al salt d’escala organitzatiu del Moviment per l’Habitatge calia sumar-li una perspectiva política i estratègica que evités l’assimilació per part de l’esquerra parlamentària i del reformisme en general.
Reprenent les possibles hipòtesis que justificaven el II Congrés, pel que fa a la de superació del localisme, no és que aquesta sigui errònia sinó més aviat tardana i incompleta. Com dèiem, si del que es tractava era de superar la petitesa local, ja feia temps que existia una proposta organitzativa sobre la taula: el Sindicat de Llogateres/Inquilinas, que no només havia replantejat l’escala organitzativa sinó que havia començat a desplegar models sindicals (l’organització de blocs verticals, el “ens quedem”, la potencial vaga de lloguers, etc.) més eficients del que havíem proposat fins aleshores entorn de la problemàtica de l’habitatge, models que començaven ja a consolidar el caràcter sindical de la lluita per l’habitatge. A banda d’aquests avenços organitzatius i d’acció sindical, el Sindicat de Llogateres s’edifica, a nivell polític, sobre un marcatge ideològic que oscil·la entre l’anticapitalisme abstracte i el progressisme d’esquerres. No és així per deixadesa, sinó des de la premissa que això els fa més permeables a una classe treballadora diversa ideològicament. D’aquest plantejament se’n deriven qüestions més concretes: la convivència de línies polítiques diferenciades, i fins i tot contraposades, dins de l’àmbit estratègic intern; una relació de certa proximitat o de vasos comunicants amb les institucions i amb sectors de l’esquerra parlamentària; o bé una hipòtesi de tall inductiu, segons la qual la superació de les tendències corporatives i sectorials d’un àmbit molt determinat del conflicte econòmic depèn de l’eficiència en explicar el problema (l’augment del preu del lloguer) i del diàleg amb altres explicacions concretes d’altres “contradiccions” o problemàtiques socials.
Per la nostra banda, la posició que representàvem la militància socialista desplegada en el Moviment per l’Habitatge, reprenia també el fil de les preguntes que havien quedat obertes des del I Congrés i amb les que havíem seguit bregant, enquadrats en sindicats locals de coordenades autònomes o com a militants de l’Esquerra Independentista, aleshores, al front de l’habitatge. Ja aleshores, la nostra intuïció caminava en una direcció que contrastava amb alguns atributs de la hipòtesi del SLC: el salt a l’escala nacional havia d’estar acompanyat d’un salt estratègic que donés al sindicalisme d’habitatge unes bases polítiques sòlides per combatre la influència del reformisme. La militància socialista vam reunificar-nos progressivament en el front d’habitatge a partir d’aquest treball militant i d’aquestes reflexions prèvies. Un procés que ha acabat sedimentant en la conformació del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya. Des del Sindicat d’Habitatge hem escollit el camí llarg: el nostre no serà un cicle populista, vinculat a estratègies parlamentàries possibilistes, que es puguin alçar en els pròxims cicles mobilitzatioris i conseqüentment el nostre creixement sindical pot ser relativament lent. Nosaltres no neguem la importància del desplegament a escala nacional, la seriositat organitzativa ni la importància de l’eficiència sindical, però per què no vam decidir simplement sumar-nos a la proposta de SLC? Com ja hem assenyalat en altres ocasions, la nostra principal discrepància cap al model de Llogateres té a veure amb la seva assumpció d’una neutralitat ideològica del Sindicat. A això se li suma que la seves respostes a les dificultats de calat estratègic en el sindicalisme tenen a veure amb la lògica de la suma de moviments socials o de confederació de lluites. Una neutralitat ideològica i una indeterminació estratègica que el fan procliu a què el buit sigui omplert per la ideologia del reformisme i l’estratègia de l’esquerra parlamentària. Si bé la seva hipòtesi s’ha demostrat útil en un creixement sindical exponencial, iniciativa política de cara al moviment, un espai propi de pressió a les institucions garantit i, darrerament, una repercussió en els debats i l’opinió social notables, nosaltres som del parer que és una hipòtesi condemnada a l’economicisme. El SLC no es planteja obertament com la lluita sindical pot contribuir en la construcció d’una alternativa política revolucionària, o dit d’una altra manera, com una lluita sectorial com la de l’habitatge pot connectar-se amb un programa integral que contempli la qüestió del poder i la transformació revolucionària de la societat i, per tant, avala, més conscientment o inconscientment, que siguin els partits de l’ala esquerra del capital els que responguin a aquesta mancança. Aquesta consideració es pot interpretar més com una lloança que com una crítica pels sectors obertament reformistes del SLC, però és un qüestionament que interpel·la als qui sostenen fer-hi sindicalisme des de coordenades revolucionàries i amb els quals hem sostingut ja diversos debats. Sense entrar-hi en profunditat, una pregunta d’actualitat – i que segurament preocupa a afiliats i militats – podria ser: quins mecanismes, més enllà de la independència econòmica i formal, blinden a les forces desplegades pel Sindicat de Llogateres davant de l’assimilació per part de l’estat i del reformisme parlamentari?
La nostra aposta, en contrast, implica construir un sindicat de classe amb una clara orientació socialista des dels seus fonaments. Un sindicat d’habitatge que sobre la base d’explicitar la necessitat de la construcció d’una alternativa política revolucionària i assenyalar les falses alternatives reformistes, no pugui ser assimilat per a cap partit de l’esquerra del capital, i que tingui com a una de les seves prioritats la disputa ideològica del sentit comú burgès i el foment de la consciència socialista. Però no vam nàixer ahir, i el bagatge que ja portem en la lluita per l’habitatge ens fa tenir clar que enunciar això no és una drecera per construir organitzativament i efectivament poder social i capacitat de xoc amb els enemics de classe. També sabem que la consciència socialista no es generarà ni per ideologitzar molt els nostres discursos ni per dir-li Socialista a un Sindicat: la consciència socialista es comença a garantir quan tenim mecanismes sindicals efectius i respostes a les necessitats materials que té la nostra classe. Al mateix temps, l’eficiència sindical és una condició necessària, però no suficient, per a l’expansió de la consciència socialista entre els sectors que s’organitzen amb nosaltres: necessitem un cos d’idees coherent i rigorós, articulat a una tàctica cultural adequada per la disputa social amb la ideologia i el sentit comú dominants i concretada en àmbits com els de l’habitatge. D’aquí que estiguem treballant per fer del nostre Sindicat una eina de defensa econòmica efectiva enfront del negoci immobiliari, a la vegada que socialitzem la proposta comunista davant la problemàtica de l’habitatge a partir de cada conflicte. Sabem que un moviment obrer massiu és una condició necessària perquè l’estratègia socialista pugui fer-se efectiva, perquè el socialisme no és un cop d’estat o una insurrecció, sinó una lògica social que ha de posar-la en marxa una classe que s’autogoverna, una classe conformada per milions d’individus. És per això, que l’existència de sindicats de classe, amplis, forts i amb un horitzó polític revolucionari clar és un pas important a l’hora de rearticular un moviment obrer, directament des de coordenades revolucionàries. Ara bé, cap sindicat pot ser un substitut de la construcció d’un artefacte de classe capaç de prendre el poder polític en l’actualitat, ni tampoc l’excusa per evitar les tasques de construcció pre-partidària. Cap sindicat pot substituir la necessitat del Partit Comunista de Masses. Però perquè aquest Partit sigui possible, el comunisme ha de tornar a ser una ideologia de masses i creiem que el Sindicat pot ser una eina útil per aquesta tasca. Als pocs mesos d’haver consolidat el Sindicat a escala nacional, centenars d’afiliacions, desenes de conflictes i la repercussió ideològica d’enunciats com “habitatge gratuït, universal i de qualitat” donen proves, com a mínim, de què a la nostra hipòtesi li queda camí per recórrer.
Recuperant l’inici d’aquest punt, el que volíem remarcar amb tot aquest arc argumental, és que les hipòtesis organitzatives i polítiques ja fa un temps que estan sobre la taula, i només el contrast amb la realitat les anirà demostrant com a errònies o encertades, compatibles o incompatibles. La partida contra la burgesia és llarga i només la història podrà jutjar les aportacions que fem.
Què ha acabat quedant del procés del II Congrés?
Els debats exposats haurien pogut ser un interessant punt de partida pel desenvolupament del II Congrés, però hi va haver qui va preferir obviar aquesta realitat de manera interessada. Resumidament: si la militància que tenia la iniciativa d’impulsar l’espai del II Congrés hagués fet una lectura acurada dels agents i les propostes que estaven molt més consolidades que la seva pròpia en el Moviment per l’Habitatge, hauríem tingut un panorama de debat molt més productiu. Un panorama que podria haver apuntat a una discussió oberta de les propostes del Sindicat de Llogateres i el Moviment Socialista i, per descomptat, els matisos que podrien haver afegit altres sectors. I, tot plegat, hauria pogut confluir en un espai el grau d’organicitat del qual hauria estat coherent amb les diferències estratègiques, però hauria apuntat a una major unitat en termes sindicals. Del contrari, si des del principi s’hagués assumit obertament la proposta de crear una tercera organització nacional, els agents impulsors podrien haver dedicat els darrers dos anys a donar-li la forma i la consistència política de la qual la Confederació naixerà mancada.
La realitat va ser que ni una cosa, ni l’altra: en pro d’una suposada unitat del moviment, s’esquivaven els debats polítics de fons. En pro d’una suposada unitat del moviment, s’amagaven sota la catifa les discussions necessàries entre els qui suposadament estaven d’acord entre ells per fer una tercera organització. Però, ara com ara, no tenen encara un consens sobre coses tan bàsiques com l’afiliació, el cens, el desplegament territorial o el paper de les estructures populars, tal i com ha quedat patent el passat cap de setmana. En benefici d’aquesta suposada i abstracta unitat del moviment, s’esquivava la necessitat de justificar quins avenços o diferències significatives podia aportar el procés del II Congrés, respecte a les apostes ja existents. I, finalment, s’orientava un espai unitari a crear una tercera organització sense justificacions polítiques o organitzatives substancials, més enllà de la necessitat corporativa de certes minories militants.
El procés que porta de la convocatòria del II Congrés al naixement de la Confederació ha estat erràtic perquè el que ha guiat als seus principals impulsors eren unes perspectives confuses, on ha pogut més el càlcul organitzatiu d’una suma d’interessos individuals i corporatius poc homogenis, que no una hipòtesi política forta. Ens referim a sectors militants que no se sentien del tot representades ni per l’aposta de SLC ni del SHSC, militància de l’Esquerra Independentista i el seu entorn social, la Saó i algun petit grupuscle, que si bé es trobaven sobrerepresentades en el Grup Motor, partien de poca representació al moviment per l’habitatge català – salvant algunes excepcions com les PAHCs de Manresa, Lleida o Baix Montseny – i, a més, representaven interessos contradictoris i poc treballats per part de les seves respectives organitzacions polítiques. En aquesta situació, aquests sectors van sobrevalorar les seves forces i idees i, en un primer moment, es van creure capaços d’emprar el II Congrés per generar una proposta d’organització unitària que absorbís tant al Sindicat de Llogateres com a la militància socialista i que els dotés a ells d’una posició de lideratge, malgrat ser una minoria en en Moviment per l’Habitatge. El que passa és que els cops de mà no s’imposen tant fàcilment a propostes que són sòlides i que ja tenen desplegament i bases socials. Davant l’evidència de què tal operació no era possible, en comptes de corregir el rumb i plantejar un debat entre les principals hipòtesis en marxa, es va acabar derivant en la proposta de creació d’una tercera organització que no inclou el SHSC i que tindrà un conveni amb l’estructura nacional del SLC, que “a curt termini no dissoldrà la seva estructura en la Confederació”, tal com han dit literalment els seus militants i afiliats.
És per això que podem afirmar que aquests sectors militants, per molta retòrica d’unitat i de la rellevància del moviment popular, han actuat corporativament, han confós i barrejat la seva necessitat de generar una organització pròpia, amb la necessitat de solidificar espais unitaris del Moviment per l’Habitatge. Una necessitat, la de generar el seu espai propi, que si bé legítima, tenien la responsabilitat preguntar-se si era vàlida, contrastant-ho amb la solidesa de les seves idees, aportacions i maduració sindical. I del contrari, afegir-se o actuar com una òrbita pròxima a una de les dues hipòtesis ja disponibles: el Sindicat de Llogateres o el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya. Segurament, aquests militants han actuat sense males intencions, però amb les coses fonamentals poc clares i amb importants problemes de lectura del context. Potser, qui ha actuat amb més astúcia són els membres de l’Esquerra Independentista que malgrat ser pocs, no tenir massa proposta pròpia i provenir de sindicats més aviats poc dinàmics i molt mancats de bases socials significatives, han arribat a col·locar-se a llocs de màxima visibilitat i espais de decisió.
En tot cas, i passats aquests dos anys, la conformació de la Confederació com a espai organitzatiu nacional és quelcom a celebrar. Ho és, bàsicament, perquè ens treu dels debats cíclics amb què s’ha segrestat la deliberació política seriosa en el si de la lluita per l’habitatge, a favor d’una unitat en abstracte. Arribats a aquest punt, és quelcom positiu també, perquè facilitarà i aplanarà el terreny per obrir una nova fase al Moviment per l’Habitatge, amb relacions polítiques des de posicions clares i sense que ara es puguin fer passar les necessitats organitzatives d’un sector pels plantejaments unitaris del moviment. Una nova fase que nosaltres celebrem, per estar recuperant la possibilitat de debatre de manera diàfana i directa amb els militants i les línies que comparteixen la Confederació i perquè obre la possibilitat a què puguin discutir de manera més profunda entre ells mateixos de tot allò que anava sent posposat en pro de la unitat.
Ara bé, que la Confederació neixi sense una proposta definida, ni diferenciadora o superadora significativament de les hipòtesis ja existents, enfronta a les companyes a una crua veritat: en política no existeixen espais buits i, per tant, la manca de proposta o claredat serà omplerta per la proposta de qui se sàpiga imposar. Avui en dia, hi ha dues opcions no necessàriament dicotòmiques sobre la taula: La Confederació pot acabar sent una estructura satèl·lit dins de la hipòtesi del Sindicat de Llogateres de la que ara per ara no es diferencia políticament en excés. O pot assumir la seva posició parcial i, partint d’aquesta, contribuir com la resta d’agents nacionals a donar un paraigües relativament unitari al moviment. Independentment de què es pugui donar o no la primera possibilitat, des del SHSC defensem la necessitat de la segona i apostem perquè s’estableixin els canals de diàleg i debat necessaris per fer-la possible.
Propostes per la unitat sindical
Més enllà dels futuribles, nosaltres advoquem per mecanismes efectius d’unitat sindical i d’actuació conjunta en el sindicalisme d’habitatge i creiem que és un deure dels sectors revolucionaris impulsar-los. Sent molt conscients, però, de què el punt de partida és molt diferent del del 2008: la relocalització dels focus d’inversió, la reformulació de les tècniques dels propietaris, la policia i els jutjats per afrontar les protestes i els mecanismes d’autodefensa, la implementació del desnonament ràpid, fàcil i barat, un gir del sentit comú cap a coordenades cada cop més reaccionaries al voltant de la figura de l’okupa, l’immigrant i el delinqüent a partir de la dura realitat als barris cada dia més depauperats. També, un panorama on s’està catapultant la centralitat mediàtica del preu de l’habitatge i generant mobilitzacions sense molts precedents. Davant d’aquest panorama d’urgència, creiem que seria un error polític continuar repetint compulsivament mantres d’unitat del moviment. Cal preguntar-se: unitat de qui?, unitat per a què?
La unitat en abstracte, amalgamada sota el paraigua de la neutralitat ideològica, és el terreny perfecte perquè s’imposi l’estratègia imperant, al sentit comú dominant, que no és més que el de l’estat burgès i les seves institucions, per molt d’esquerres que es presentin. Ja fa temps que ho hem après: quan sembla que ningú s’imposa, és perquè el fort de facto ho està fent. La unitat no és una qüestió moral ni tampoc un principi bo en si mateix, més aviat és una arma de doble tall que s’ha de saber construir des de coordenades molt concretes i amb objectius explicitats. Però això no vol dir que des del SHSC estiguem en contra del treball conjunt i de la construcció de mecanismes de funcionament unitaris, cosa que ja hem demostrat sobradament a la pràctica. Sinó que entenem que aquests han de ser proporcionals al grau de maduració de les diferències polítiques i estratègiques al si del moviment i no intentar passar per sobre d’aquestes. Les comunistes propiciarem espais unitaris amb altres agents a condició que puguem garantir que aquests no seran dominats pel reformisme, o dit d’una altra manera, sempre que puguem utilitzar-los de palanca per a impulsar des de coordenades revolucionàries la lluita de classes.
Des de l’inici de la nostra participació com a militants socialistes en el II Congrés d’Habitatge, hem defensat l’error que suposa estar obviant els debats estratègics de fons en pro d’una unitat organitzativa del moviment per l’habitatge, però no perquè no ens vulguem organitzar amb la resta del moviment per l’habitatge, sinó perquè no fer-ho des d’unes pautes estratègiques clares implicaria quedar, per enèsima vegada, subalterns al projecte polític d’algú altre. Quan nosaltres defensem la unitat del Moviment per l’Habitatge ho fem a escala tàctica: unitat d’acció en termes sindicals. Tenint en compte el context social actual i la maduresa sindical i política de la lluita per l’habitatge, la unitat d’acció s’ha de començar a construir en la base de qüestions com les antirepressives, l’autodefensa sindical, els desnonaments i eventualment, les grans mobilitzacions. Creiem que garantir efectivament una unitat d’acció en aquests termes és una necessitat imperant que farà avançar qualitativament la lluita per l’habitatge tant políticament com organitzativament. Tot plegat ha de tenir una concreció organitzativa en un espai de coordinació on haurien de participar els agents nacionals: el SLC, el SHSC, la Confederació i també les PAH Catalanes en cas que així ho volguessin. Aquest espai, doncs esdevindria l’espai unitari del Moviment per l’Habitatge, seria l’encarregat de convocar a futurs congressos d’habitatge i és el que s’ha anomenat Taula Sindical.
Tercer cicle i nova etapa en el moviment per l’habitatge
Sense voler fer prediccions arriscades, és possible que el 13O a Madrid hagi marcat l’inici d’un tercer cicle mobilitzatori. Manifestacions tan massives com la del 23N a Barcelona, la centralitat mediàtica que torna a agafar la qüestió de l’habitatge i en concret la problemàtica de lloguers, la propagació creixent de la idea de la vaga de lloguers, les manifestacions i aldarulls lligats a la defensa i desallotjament de l’Antiga Massana, l’assistència massiva al desnonament de Casa Orsola i les pròximes mobilitzacions per venir, són elements que possiblement configuraran la identitat d’aquest eventual nou cicle.
Quines conseqüències tindrà aquest tercer cicle sobre les possibilitats d’organització de la lluita per l’habitatge o en quin grau d’assimilació i desmobilització acabarà, dependrà en part de la capacitat d’imposar-se que tinguin les diferents tendències en pugna al moviment per l’habitatge. I amb això no estem volent dir ni que el SLC ni la Confederació representin sectors purament reformistes, sinó que la lluita contra aquestes tendències en l’interior és de gran importància perquè quan el cicle acabi -perquè acabarà- no estiguem pitjor del que estem ara. És difícil caracteritzar, més del que ja ho hem fet en aquest article, com s’expressaran i com sedimentaran les diferents tendències polítiques a la Confederació, en tant que espai encara en conformació. És fàcil, en canvi, identificar que dins del SLC, tot i que hagin estat precisament les tendències col·laboracionistes amb l’esquerra parlamentària les que han tingut més lideratge i projecció mediàtica fins al dia d’avui, aquestes no representen a la totalitat de la militància: existeixen i tenen pes també aquells militants que no s’acontenten amb una hipòtesi reformista, ni confien cegament en el camí del canvi a través de les institucions, amb els qui compartim en part la necessitat de sindicats de classe forts com a part d’una hipòtesi revolucionària.
Nosaltres no serem qui torni a aixecar l’espantall de la primera PAH per fer un paral·lelisme amb el Sindicat de Llogateres avui: ja hi ha massa interessos polítics -algun declaradament de part de la patronal- que han emprat aquesta referència. Tenim clar que avui en dia no són les mateixes hipòtesis populistes que van fonamentar la nova esquerra electoral de l’anterior cicle, ni les mateixes condicions o bases socials les que estan operant, que els desenvolupaments poden seguir patrons diferents. La qüestió és esbossar quins elements ens donen avantatge, en un panorama difícil de partida, amb els que volem evitar que la lluita per l’habitatge acabi alimentant al reformisme parlamentari, sigui quina sigui la forma que prengui. Ja sigui perquè prengués la forma d’una rigorosa “autonomia sindical” que pressionés “des de fora” al govern de torn, o ja sigui perquè es reedités en una nova versió el transformisme d’activistes i militants a polítics professionals. La imposició del reformisme no es dona només per l’existència de reformistes, sinó per la manca d’hipòtesis estratègiques o el caràcter erroni d’aquestes per part dels revolucionaris. Des d’aquesta premissa, encarem la discussió amb els sectors esmentats del SLC o la Confederació: a llarg termini, compartim la necessitat dels sindicats de classe, però com ja hem dit no els creiem ni un substitut ni un sinònim de la tasca -que és urgent des de ja- de construir un partit revolucionari de la classe treballadora. I, a curt termini, la nostra hipòtesi és que davant del cicle que s’obre i, tenint en compte el pes polític i econòmic de la problemàtica de l’habitatge al nostre país, el sindicalisme d’habitatge ha d’assumir un horitzó polític contraposat al reformisme institucional.
Cal tenir en compte que s’estan tornant a mobilitzar amplis sectors de la classe treballadora al voltant de la problemàtica de l’habitatge. Però ho fan amb una diferència qualitativa respecte a l’anterior cicle: està esgotat el crèdit als polítics de l’esquerra parlamentària, que fa més de 15 anys que proposen una suposada resolució al problema. És primordial entendre que, fer-se càrrec d’aquesta situació, no ha de donar com a resultat una disputa corporativa entre diferents espais sindicals. El que està en joc és la disputa per veure cap a on s’encaminen les energies socials que un nou cicle de mobilitzacions pot recompondre. Acabar alimentant la nova versió de l’esquerra parlamentària, en l’actual context, només enfonsarà en l’apatia a més sectors de la classe, accentuarà el caràcter reaccionari de la classe mitjana i ens farà més dèbils davant l’avenç de les solucions autoritàries a la protesta social. Alhora és probable que es doni certa activació política d’altres sectors de la classe treballadora i haurem d’estar molt atents perquè els artefactes d’autodefensa sindical que anem desenvolupant parteixin de criteris que trenquin les divisions entre okupes i llogaters, entre nacionals i immigrants, entre desnonaments bons i dolents, etc., i vehiculin als diferents sectors sota el principi de la unitat de classe.
Avui en dia hi ha molts interessats en què el descrèdit creixent de la política parlamentària entre amplis sectors socials i l’activació i unificació política de diferents sectors de la classe treballadora no coincideixin en un nou cicle de lluita. I els interessats en què això no succeeixi són conscients del paper que pot jugar la problemàtica de l’habitatge en aquest sentit i ja estan fent mans i mànigues per evitar-ho. El desenllaç recent del cas de Casa Orsola o de l’Antiga Massana ens mostren diferents versions de les possibilitats en joc i de les contrainiciatives dels nostres enemics. És el deure dels revolucionaris saber donar una direcció correcta en aquest context a les nostres petites organitzacions sindicals, de la més gran i organitzada a la més local i poc formal, de la més laxa ideològicament a la més marcada políticament. Totes, sense excepció, estem encara molt lluny de ser agents amb un poder social i un arrelament en la classe capaç de plantejar una confrontació de tu a tu amb l’enemic. Aquest és, de moment, el camp de batalla i l’excés de triomfalisme no ens farà esquivar la crua realitat. Si el volem canviar, haurem de començar a llegir-lo amb rigor, i a prioritzar la solidesa lenta a la unitat abstracta. Rebeu la nostra contribució, la del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, com un intent de clarificar aquest camp de batalla sense renunciar a l’ambició d’algun dia estar en les condicions reals de fer història.
