Els comunistes davant la catàstrofe de la DANA i la disputa política sobre la tragèdia

No podem començar aquesta editorial d’una altra manera: expressem la nostra solidaritat sense reserves amb la classe treballadora valenciana, amb els centenars de morts i milers d’afectats per la DANA i per la gestió assassina dels governs de Mazón i de Sánchez. A la vegada, com a moviment revolucionari considerem enormement valuoses totes les expressions de solidaritat de classe activa que hem vist durant les darreres setmanes: els milers de voluntaris i el veïnat espontani que s’han llençat a la recollida de productes bàsics, atenció dels afectats i brigades de neteja. Unes morts i una resposta que marquen de manera clara el caràcter de classe dels fets: la catàstrofe a València és lluita de classes, no un esdeveniment fortuït, tràgic i incontrolable.

Aquesta valoració inicial, però, no és excloent del següent pas: remarcar que sobre aquesta catàstrofe, un cop passat el shock inicial, s’hi han desplegat interessos, relats mediàtics i disputes per la veritat dels fets de diferent índole. S’ha barrejat la indignació i la ràbia de la població treballadora amb els intents de l’extrema dreta de capitalitzar-ho políticament, així com de la dreta i l’esquerra parlamentària de jugar a la guerra de desgast entre ells, d’atribuir-se mútuament el pes de la gestió, mentre centenars de cadàvers seguien enterrats sota el fang.

Estem davant d’un esdeveniment que ha arribat a incloure insults i llançaments de fang a la Monarquia i al president del govern. Estem davant d’un esdeveniment de política major i no podem deixar que la nostra interpretació quede determinada pels relats que han posat en marxa les màquines de propaganda mediàtica de les diferents faccions dels partits de la burgesia en disputa. La manifestació que tingué lloc dissabte a València va superar totes les previsions, arribant a uns nivells d’assistència mai vistos en les darreres dècades. El clima de descontent general i la manca d’alternatives reals fa impossible canalitzar, almenys dins dels paràmetres de la política burgesa, la ràbia davant d’una catàstrofe també sense precedents. Els següents mesos veurem com esquerra i dreta tracten de traçar les dreceres a través de les quals reconfigurar el panorama polític; no obstant això, també estem en un context on s’obri un ventall de possibilitats per a la recomposició i extensió de les tesis comunistes entre la classe treballadora.

Per això, és important posar de relleu quins són els elements claus des d’una posició basada en la independència política de la classe treballadora:

En primer lloc, el desastre ha demostrat que l’estat burgés és un estat fallit pels treballadors en aquest tipus de contextos. Que tots els seus entramats administratius, el seu sistema parlamentari, les seues lleis i regulacions, la seua gestió i control sobre la producció i l’economia, les seues capacitats logístiques, les forces policials i l’exèrcit, estan destinades al manteniment de l’ordre social vigent, al control burocràtic i a la defensa del benefici privat. Per contra, les vides de la classe treballadora són un càlcul més, un factor de producció, prescindible o devaluable si és necessari. Si això ja és així en la seua quotidianitat, aquesta catàstrofe més que interpretar-se com una negligència o una tragèdia aïllada, mostra amb cruesa aquesta realitat en diversos aspectes:

– Ho fa en l’urbanisme i en l’administració burgesa de les conques hidrogràfiques. Promovent un model de distribució urbanística i gestió territorial on les vides i la seguretat dels barris treballadors són exposats a la catàstrofe per tal de garantir els guanys ràpids i especulatius de la burgesia constructora i immobiliària.

– Ho fa en els evidents gestos de tots els empresaris que van enviar a treballar o mantindre de manera despòtica als seus empleats a llocs de treball posant la seua vida en greu risc, fins i tot sacrificant-la, perquè no deixara de fluir el benefici. De la mateixa manera, assenyalem a tots aquells empresaris que estan obligant a treballadors afectats a seguir acudint al seu lloc de treball, o els que estan generant beneficis extres a partir de les compres derivades de l’onada de solidaritat. Però també en l’evidència de què el retard amb conseqüències mortals en els avisos de la Generalitat Valenciana respon a una dinàmica més que habitual de l’administració i els gestors polítics, de prioritzar per damunt de tot els interessos de la patronal turística i empresarial.

– Ho fa en l’evidència de què l’exèrcit i les forces policials funcionen més aviat com una força permanent de coerció contra l’enemic intern o per a les aventures imperialistes exteriors. En cap cas actuen de manera efectiva i eficient com un força organitzada contra les adversitats o catàstrofes que colpegen a la població civil, especialment quan els principals afectats són els barris obrers i la classe treballadora. Això s’ha demostrat en l’evident falta d’ajuda humanitària i de dotació efectiva de mitjans per part d’aquestes forces, però també en les ràpides actuacions policials defensant superfícies i establiments comercials dels saquejos i reprimint a la classe treballadora pels seus intents de sobreviure enmig d’una catàstrofe.

En segon lloc, assenyalem de manera clara el paper criminal de la política parlamentària en aquest desastre. No sols en la seua gestió immediata de la catàstrofe, sinó en el joc parlamentari i la guerra de desgast que l’ha seguit: el PP de Mazón és culpable de la gestió que ha resultat en centenars de morts, però el PSOE de Sánchez està actuant en base a càlculs polítics oportunistes, mentre s’acumulaven els cadàvers i no arribava una ajuda humanitària consistent més enllà dels esforços autoorganitzats, crucials però insuficients per si sols. És necessari un rebuig, una esmena política completa al paper d’aquests partits i el que representen.

En aquest sentit, no podem obviar el fet que una bona part de l’esquerra parlamentària valenciana i catalana ha alimentat com a consigna central la demanda de dimissió de Mazón, guiats per l’oportunisme immediat i sense més perspectiva que la possibilitat de rellançar-se electoralment a si mateixos. A la pràctica, estan demostrant la seua subalternitat al progressisme liderat pel PSOE i contribuint al descrèdit, la frustració i la despolitització de la classe treballadora davant d’aquests fets. Aplanant al terreny a l’extrema dreta per créixer i eixir al pas un cop caiga Mazón per capitalitzar la situació. 

En són exemples els moviments i demandes de partits com Compromís, Podemos o la CUP, que mentre han agitat la consigna contra el PP de Mazón, els ha mancat una oposició frontal a la gestió criminal i maquiavèl·lica de Sánchez o al silenci de Sumar. Aquesta manera en què l’ala esquerra dels partits de la burgesia s’ha posat de perfil davant la magnitud del desastre, intentant encorsetar la situació dins d’uns marges aprofitables des del punt de vista institucional, no ha passat desapercebuda per gran part de la classe treballadora valenciana.

El propi desbordament de la manifestació d’aquest dissabte, on hi havia un clamor extens contra la classe política en general i els empresaris, deixà clar que el proletariat valencià està molt per davant de les tèbies i acomplexades crides a la calma i al silenci. El descrèdit general que acumula l’esquerra institucional la fa un agent totalment inoperatiu en termes de canalitzar el descontent popular.

L’única posició coherent passa per reforçar la solidaritat de classe mentre s’agita i es treballa per fer prendre consciència al proletariat de la barbàrie a la que ha estat condemnat durant aquests dies. L’única posició lògica consisteix en espentar als treballadors cap a una comprensió de com funciona la societat de classes en un moment en què les contradiccions són més clares que mai, i com poden alliberar-se d’aquestes. La nostra tasca consisteix en fer explícites les atrocitats que ha imposat la dictadura de la burgesia als pobles de la perifèria de València, convèncer al proletariat que només en la conquesta del poder polític podrem posar tota la riquesa social al servei de les necessitats humanes. Aquesta catàstrofe no pot servir pels càlculs oportunistes dels partits parlamentaris per tal d’obtindre uns millors resultats en les pròximes eleccions autonòmiques.

En tercer lloc, cal assenyalar les organitzacions feixistes i esquadristes que han entrat en acció amb objectius molt clars: sota la capa d’ajuda humanitària, s’amaga la intenció de convertir el descontentament polític de classe en una onada de reacció excloent, la intenció d’assenyalar a falsos enemics per vehicular la ràbia dels treballadors i reforçar la idea autoritària d’un estat fort. Ho estan fent actuant de forces de xoc davant l’expropiació directa i espontània de productes bàsics i alimentaris a grans superfícies o amb l’intent constant de criminalitzar a la classe treballadora migrant a base de notícies falses i missatges racistes situats de manera enganyosa entre el bombardeig agitatiu en clau humanitària. 

Davant del circ parlamentari i la subalternitat a aquesta farsa per part dels partits d’esquerres, així com l’absència d’una alternativa política de classe, l’extrema dreta troba un ampli camp a per desplegar el seu relat, canalitzant l’antipolítica i la ràbia acumulades. És el deure dels comunistes eixir al pas, donar un sentit polític revolucionari a l’acció humanitària de les masses, desenvolupar lectures de conjuntura de la situació actual i extreure consignes lògiques i comprensibles per a la classe treballadora. Dotar d’un full de ruta a les masses desplegades sobre el terreny, generar una alternativa creïble al joc parlamentari, a la disputa partidista entre els partits de la burgesia, els de dretes i els d’esquerres. Aquest és el millor mur de contenció a l’extrema dreta.

En base a l’argumentació exposada fins aquí, despleguem algunes conclusions i consignes polítiques:

– Tota la resposta a la crisi humanitària ha de partir de la següent lògica: el benefici capitalista és el que ha provocat aquesta situació, i per tant les conseqüències d’aquest desastre que no hauria d’haver succeït s’haurien de pagar a costa del benefici i no de la classe treballadora. La solidaritat de classe i les brigades són necessàries, però allò crucial és treure-li a la burgesia tots els mitjans per a respondre, construir el poder proletari capaç d’organitzar els recursos en funció de les necessitats socials.

– No es tracta de posicionar-se amb l’esquerra o la dreta, ni d’aprofitar la situació per prendre millors posicions en la política parlamentària, perquè aquesta dinàmica només fa que alimentar més la reacció. No hi ha cap força política parlamentària que estiga disposada a assumir fins al final les conseqüències d’una resposta coherent i fins al fons a aquesta catàstrofe, més enllà d’un canvi de govern o de la depuració de les responsabilitats judicials i polítiques d’un individu. Per contra, els comunistes hem d’apuntar més enllà: hem de vehicular l’evidència i la claredat amb què s’ha mostrat el caràcter de l’estat burgés en aquesta tragèdia per a agitar sobre la necessitat d’una alternativa socialista de la classe treballadora. Si s’obre un nou cicle de mobilitzacions, la nostra posició ha de ser arrossegar el debat polític i els esdeveniments de manera que avancem posicions en construir una força política capaç de prendre el poder i reorganitzar la societat de manera radicalment justa.

– Davant l’estat burgés, demostrat com un estat fallit per a la classe treballadora, nosaltres hem de fer valdre la consigna de la necessitat històrica de l’estat socialista. Aquesta és per a nosaltres la forma política necessària que una revolució de la classe treballadora ha de construir. Una forma política capaç d’adreçar els reptes d’un horitzó històric d’emergència climàtica amb el conseqüent control democràtic i planificat de l’economia i de la vida en general, reptes que deixats a la gestió de l’estat burgés i la lògica general capitalista només auguren augmentar sense precedents la misèria, la submissió i la destrucció física de la classe treballadora, mentre empresaris i polítics augmenten el seu poder i beneficis.

A banda d’aquestes conclusions de caràcter general, proposem una sèrie de consignes que tradueixen el programa històric comunista a l’objectiu de donar resposta concreta davant el desastre actual a València. Es tracta de consignes agitatives que llancem com una via per vehicular la ràbia i la indignació de la classe treballadora valenciana, com una proposta a tots els treballadors de l’estat i als moviments socials, sindicats, col·lectius que s’han disposat a solidaritzar-se i a lluitar davant l’evident caràcter de classe d’aquesta catàstrofe. Per al Moviment Socialista, per tant, no es tracta de demandes llençades al buit, sinó de consignes que una classe treballadora organitzada, mobilitzada i amb força podríem estar en disposició d’imposar: 

1. Expropiació dels recursos necessaris per a pal·liar el desastre.

La maquinària i els recursos materials i tècnics per a fer front al desastre estan segrestats pels mateixos culpables, impedint que la voluntat social de prioritzar l’atenció a les afectades es puga realitzar. Això, ho hem vist en la immediatesa en la dil·lació en l’enviament de maquinària pesada als territoris més afecats, o en els beneficis ingressats per les empreses per la compra de materials de necessitat immediata pel repartiment solidari. I ho veurem en un futur proper en la més que probable transferència massiva de diner públic a mans privades en les futures tasques de reconstrucció. Una força organitzada de la classe treballadora podria imposar l’expropiació de la burgesia per a prioritzar les necessitats de les afectades per damunt dels interessos dels capitalistes.

2. Habitatge gratuït i de qualitat per a totes les afectades.

Actualment existeixen sobradament habitatges dignes i infraestructures per a donar resposta a totes les afectades, però estan concentrats en les mans de rendistes, especuladors, de la patronal turística i constructora i de l’estat. Així mateix, hi ha afectades que han vist com les seues llars quedaven destruïdes i inutilitzables, però que segueixen rebent la pressió de rendistes i entitats bancàries per abonar el lloguer o la hipoteca mensualment. Una força organitzada de la classe treballadora podria torçar el braç a l’Estat i els propietaris per a atendre aquesta necessitat imperiosa.

3. Fi de la tirania del benefici privat: abans la seguretat que la producció.

A més de totes les morts provocades per les negligències i abusos d’empresaris durant les inundacions, la patronal pressiona per restablir el més aviat possible la producció i el flux econòmic a les zones afectades, enmig d’un panorama de manca de subministres bàsics, habitatge, transport privat i talls del transport públic i les vies de circulació, i fort shock psicològic sobre els afectats. Això s’està traduint en més pressions i abusos laborals sobre treballadors, en comptes de permetre la seua recuperació, dol per familiars morts, descans o participació en les tasques de neteja.

Però qui mou la roda de la producció és la classe treballadora. Una força organitzada de la classe treballadora podria donar la resposta immediata d’aturar i reorientar la producció en funció de les necessitats sobrevingudes pel desastre. 

4. Investigació oberta de les causes i responsabilitats polítiques i empresarials de la catàstrofe i la seua gestió, fins les últimes conseqüències. 

No és acceptable que cap dels responsables polítics i empresarials d’aquest desastre isca impune d’aquesta situació. Però sabem perfectament que les responsabilitats ja estan pactades i repartides segons el joc parlamentari, i que tractaran per tots els mitjans de cauteritzar el retiment de comptes en els marges de l’actual consell, que a dia de hui ja pot considerar-se un cadàver polític. Sabem que no podem confiar en la justícia de l’estat ni en els mecanismes de la democràcia burgesa per a que depuren de manera real i rigorosa totes les responsabilitats d’aquesta catàstrofe. Sabem que la justícia burgesa no passarà factura als que s’han lucrat en el passat amb els precedents que ens han portat fins ací, ni als que ja fan fila per beneficiar-se’n en un futur, tal com va passar amb la pandèmia o com hem vist amb altres tragèdies o desastres naturals arreu del món. Una força organitzada de la classe treballadora podria imposar, enfront dels mecanismes viciats i corruptes de la democràcia burgesa, una vertadera exposició pública de tots els culpables, que haurien de fer front a la justícia proletària.