Seguir el ritme dels tambors electorals o construir una estratègia pròpia en la lluita per l’habitatge

Els que militem en el moviment per l’habitatge estem podent constatar una veritat incòmoda, un secret a veus: la lluita per l’habitatge es troba en un moment de reflux cada vegada més accelerat. Una descomposició que s’expressa de diverses formes, entre les quals destaca la contracció de la força sindical de base en els diferents sindicats, PAHs i altres plataformes. També en el marge cada vegada més reduït per a oferir solucions residencials als qui han perdut la seva casa, la creixent repressió, la incapacitat per a implicar en la lluita a altres sectors socials, la normalització dels desnonaments i l’absència de projecció mediàtica, i un llarg etcètera.

Aquests símptomes tan visibles dins del moviment per l’habitatge són un reflex de les tendències generals que es donen en tota la societat actual: l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora, que va catalitzar-se a partir de la gran crisi hipotecària del 2008, segueix en un retrocés palpable a tots els nivells, producte d’una ofensiva econòmica, política i mediàtica que té per objectiu reforçar i en última instància salvaguardar l’acumulació capitalista. Per contra, però, el cicle alcista de mobilització social i política esperonat per la indignació social despertada a partir del 2008 i les seves ones expansives, a juliol del 2023 podem afirmar que s’ha tancat rotundament. El bipartidisme espanyol i el qüestionament del mercat immobiliari van trontollar durant la passada dècada en el marc d’aquest període mobilitzador. Tres anys després de l’inici de l’actual dècada, no sense acumular factors i fenòmens de diferent índole pel camí (entre ells una pandèmia mundial i l’esclat bèl·lic interimperialista a Ucraïna) sembla que la reestabilització d’aquest sistema polític i del consens social cap a les bases immobiliàries del capitalisme espanyol s’han imposat amb força contra l’impuls inicial del qüestionament dels anomenats anys de la crisi.

En aquest sentit la descomposició i desorientació que persegueix avui al moviment per l’habitatge es pot explicar en base a diversos factors. L’agudització actual de la crisi capitalista en curs, a causa de la caiguda sostinguda de les taxes de guany en els processos productius (el que anomenem crisi de valor), està fent inviable la redistribució d’una part de la riquesa social generada, pilar fonamental de les polítiques socialdemòcrates. La crisi del 2008 en va ser l’esclat que va posar en entredit  l’estabilitat d’una classe mitjana creada a través de l’accés creditici a l’habitatge en propietat. Però per altra banda, el seguit de debats, lleis, reformes, desplegades en paral·lel i interacció amb la lluita d’un moviment per l’habitatge originat en tal crisi es relaciona també amb una altra manifestació de la crisi capitalista: el tancament de la política institucional, la incapacitat per garantir un accés universal a l’habitatge, la manca de marge i vies perquè la política institucional posi fre a la creixent despossessió de la classe treballadora en matèria d’habitatge sense que suposi un fre a l’acumulació de capital, límit que no traspassarà. Així mateix, l’ofensiva contra la classe treballadora, i l’augment de la repressió contra aquesta, està dificultant el desenvolupament de les pràctiques que fins ara s’havien mostrat exitoses. La concreció del gir autoritari de l’Estat en relació amb el moviment per l’habitatge ha sigut la resposta de les classes dominants a la innovació i l’èxit relatiu que aquest havia assolit durant l’últim cicle, com la capacitat d’imposar lloguers socials o aturar pujades de lloguer, aturar desnonaments i recuperar pisos i edificis buits. En aquesta línia, el context actual del moviment també ens mostra límits interns de la lluita que fins ara no s’han sabut solucionar. Límits que obrin interrogants estratègics i que necessiten una resposta urgent. En cas contrari, correm el perill de desaparèixer com a força organitzada en la lluita per l’habitatge deixant via lliure a la barbàrie capitalista.

La intuïció de fons és que la discussió prioritària no és una discussió sobre les tàctiques sinó una discussió estratègica que no ens podem permetre tornar a posposar. És l’assignatura pendent del moviment i deixar que torni a passar un cicle en desorientació és una irresponsabilitat històrica. La lluita de la classe treballadora no desapareix, però a cada derrota estratègica, cada nou cicle el comencem més pobres i més dèbils. Aquesta és una segona certesa que podem palpar com una preocupació comuna de gran part de la militància del moviment per l’habitatge: seguir lluitant, per a què i cap a on?

És per això que en un primer moment hem rebut amb sorpresa el triomfalisme de certs posicionaments [https://www.sinpermiso.info/textos/la-ley-de-vivienda-y-el-tamborilero-del-bruc], que semblen exempts del procés de reflexió i autocrítica en el que es troba el moviment de forma majoritària, arribant fins i tot a afirmar que mitjançant la Llei d’Habitatge s’ha aconseguit “disputar la funció social de la propietat”. La segona impressió, però, és que tal triomfalisme, així com part de les posicions polítiques defensades en l’article, tenen motivacions polítiques profundes: el vell principi del partit de la reforma, actualitzat en la forma del cercle viciós entre els moviments socials i el partit d’esquerres de torn. Per tant, l’objectiu d’aquest article és analitzar políticament els plantejaments desenvolupats en aquest article amb la finalitat d’establir un debat polític i estratègic sobre la lluita per l’habitatge.
El límit històric del programa socialdemòcrata

Seguint a Andrés Piqueras, per a dur a terme un ampli programa de reformes que sigui sostenible en el temps i que afecti amplis sectors de la classe treballadora, han de complir-se com a mínim tres requisits: una taxa de guany prou elevada perquè la classe capitalista pugui permetre’s redistribuir una part de la riquesa “cap avall”; un exèrcit de reserva petit, de tal manera que sigui difícil reemplaçar la mà d’obra; i una classe treballadora organitzada amb poder i capacitat per a fer valdre els seus interessos de classe. Actualment, cap de les tres condicions es compleix: la generació de valor es troba escanyada, l’exèrcit de reserva no para d’augmentar, i la classe treballadora es troba políticament desarticulada. Ni les condicions objectives ni les condicions subjectives possibiliten actualment reformes que reformen d’una manera efectiva, ni permet al reformisme complir el seu programa a través de l’Estat.

Per tant, quan parlem dels límits de la socialdemocràcia, i de la necessitat de tenir independència política respecte a aquesta, estem parlant de que la defensa dels interessos del proletariat exigeix entendre’ls com allò irreconciliable amb els del capital. Per això creiem que continuar apostant per projectes que només es puguin entendre en la seva relació, més o menys conflictiva, de major o menor pressió, amb les institucions implica una dependència política contrària a qualsevol mena de projecte emancipador. El problema no és només que l’únic resultat que poden donar aquestes estratègies és la materialització de petites millores en forma de llei, sinó, sobretot, que mai s’acaba contestant a la pregunta de com anar més enllà. De quin és el projecte a llarg termini que sustenta els seus avanços en la consecució de reformes legals, i en quina estratègia revolucionària s’emmarca. 

Aquestes preguntes haurien de ser el punt de partida pels debats que s’estan donant actualment en el moviment per l’habitatge, fruits de la necessitat de sortir de l’impàs actual i la voluntat de continuar sent un actor polític rellevant en la societat. Però aquests debats no es poden assumir sense un anàlisi profund del moment actual, dels límits que enfrontem i de les nostres mancances. 

En aquest punt és on veien fonamental la crítica a la socialdemocràcia per dur a terme una més que necessària reorientació política com a moviment. Com hem explicat, estan desapareixent les condicions objectives que històricament permetien dur a terme amplis programes de reformes per a millorar les condicions de vida de la classe treballadora. Quan diem que hem de trencar amb la socialdemocràcia no ho fem des d’una talaia de superioritat moral on la resta és irremeiablement reformista. Tampoc com a un insult ni com a un calaix de sastre en el qual ficar a la resta del moviment amb el qual tenim diferències polítiques. Aquesta crítica, i sobretot les seves conseqüències pràctiques, les fem des de l’autocrítica i l’anàlisi de que el desenvolupament, més o menys espontani del moviment, ha implicat una subordinació als marges de la política burgesa.

Una subordinació que ha tingut efectes a diversos nivells. A nivell ideològic, plantejar que els nostres posicionaments no assenyalaven la necessària crítica a la propietat privada o a l’Estat, operant una naturalització com a formes socials que existeixen i que hem d’assumir per poder aconseguir objectius més realitzables, ja que el contrari és vist com a una cosa utòpica. A nivell estratègic, voler debatre sobre la vinculació del moviment a una estratègia general que apunti cap a la superació del capitalisme és vist com una cosa idealista i desconnectat de la realitat. A nivell tàctic, assenyalar que la nostra activitat política ha sigut dependent i funcional dels interessos dels partits institucionals suposava anar en contra de suposades millores per la classe treballadora, el qual s’ha justificat amb un “mentrestant” que realment amagava una posició política concreta i conscient.

És aquí on creiem que es produeix una confrontació de línies polítiques dins del moviment per l’habitatge, sent aquella que representa l’opinió de l’article recent firmat per Jaime Palomera la que es troba més alineada amb una concepció de sindicat com a representació i mediació respecte a l’Estat. Així, aquest model de sindicat representaria a cert sector de la classe treballadora que pel procés de proletarització actual i el desmantellament de l’Estat del Benestar pateixen un empitjorament de les seves condicions de vida. La funció política que compliria seria la protecció d’aquests interessos de certs sectors de les classes mitjanes, cada vegada més proletaritzades (en tant una pèrdua progressiva del control de cada vegada més esferes de la seva vida). Per això, la millora de la seva capacitat de negociació respecte a l’Estat és fonamental per poder mediar entre els interessos d’aquests sectors de classe i els de la classe capitalista, en un intent de cerca d’estabilitat d’aquestes classes mitjanes en descomposició. 

És aquí on arribem al punt clau de la crítica cap a aquesta corrent d’opinió i al «perquè» sobre confrontar la seva posició política: continuar apostant per aquestes estratègies de concertació, alhora que se sosté que no existeixen grans diferències polítiques o, fins i tot, que es comparteix el caràcter de classe com a organització sindical, és postergar indefinidament i conscientment el necessari exercici de clarificació de línies polítiques dins del moviment per l’habitatge. Perquè per avançar en el moment actual de desorientació, necessitem saber amb qui compartim la voluntat de treballar i apostar-ho tot a un projecte d’alliberament de la nostra classe, i afrontar així amb honestedat el debat, portant-ho fins a les últimes conseqüències. Amagar-ho i postergar-ho indefinidament per un “mentrestant” que és més urgent i prioritari és una cosa que no ens podem permetre.

Perquè les intencions o la voluntat política poden ser bones, però l’important és quina pràctica es porta a terme i si aquesta és coherent amb el que es diu defensar. Podem comprovar en exemples recents els efectes d’aquesta escissió entre mitjans i fins. La recentment aprovada Llei d’Habitatge s’ha demostrat en la pràctica com l’intent de protegir l’accés a l’habitatge dels petits propietaris per a garantir la seva posició com a les classes mitjanes en perill de proletarització. És a dir, mentre es produeix una pugna entre els interessos de la gran i la petita burgesia, una part considerable del proletariat veu com és exclosa dels termes del debat i del repartiment de trossos del pastís: facilitats per dur a terme desnonaments, supressió de l’obligació dels grans propietaris de fer un lloguer social i reforçament dels cossos policials en cas de desnonaments. Un altre exemple, fent un exercici d’anàlisi històric de la trajectòria del moviment, el podem observar en els efectes que ha tingut l’excessiu pes de la dinàmica institucional com a única via per materialitzar avanços en matèria d’habitatge. Entre 2013 i 2015, la l’ILP va ser un factor mobilitzador per la PAH, que davant la suspensió per part del TC, va tenir una forta resposta amb manifestacions i escratxes massius. Però gradualment, cada nova llei d’habitatge aprovada (17/2019, 1/2022, Llei de regulació de lloguers o l’actual Llei d’Habitatge) ha estat menys fruit d’una mobilització, menys efectiva en termes de la seva repercussió i s’ha trobat cada cop menys oposició popular en el moment de ser tombada.

Tots aquests aprenentatges són alguns dels que fonamenten la nostra crítica a la socialdemocràcia i a les diverses formes d’organització sindical des de les que ens hem vist supeditades. Entenem des d’aquí que la reforma no és un problema en si mateix, sinó que deslligada de la causa final del socialisme, aquesta té com a fi inconfés la preservació del capitalisme amb un rostre més humà. El problema no és només que rebutgem tot capitalisme (també el de rostre humà) sinó que les actuals condicions històriques ni tan sols apunten a la possibilitat d’un capitalisme de rostre més humà, sinó a un descens a la barbàrie.
El caràcter d’una organització de classe

Partim de la premissa de que el conflicte per l’habitatge és una expressió concreta que adopta la lluita de classes en termes generals, que no és escindible de la societat capitalista com un tot articulat. És des d’aquest plantejament que cal abordar la qüestió estratègica sobre quina ha de ser la contribució del front de l’habitatge en l’articulació d’un procés revolucionari a totes les escales. Per tant, la segona premissa de la que partim és precisament la voluntat clara i decidida de que la nostra intervenció en el front de l’habitatge ha de contribuir a l’augment del poder polític i organitzatiu de la classe treballadora, no a augmentar el poder dels polítics professionals socialdemòcrates ni a pal·liar la degeneració del bloc polític i social de la classe mitjana. Aquest procés de generació d’un poder propi ha de concretar-se en l’abordatge i superació de les limitacions abans esmentades, però també en enfrontar, amb l’experiència i maduresa de més de deu anys com a moviment, el debat de fons de com la lluita per l’habitatge es vincula amb una estratègia revolucionària que apunti cap a la superació del capitalisme.

El que sostenim és que cadascun d’aquests girs tàctics s’han de sostenir en el principi estratègic de la creació d’un poder polític propi de la classe treballadora independent en totes les instàncies de les formes polítiques de la classe dominant, també de la seva pota socialdemocràta.

Aquestes no són paraules al vent. Sabem que moltes de nosaltres no viurem el resultat d’aquest procés, que potser només veiem algunes conquestes i probablement un bon nombre de derrotes. Però tenim la humil i ferma creença de la possibilitat de la revolució, i creiem que aquest ha de ser el punt de partida per al debat necessari al si del moviment per l’habitatge. També el punt de partida per tota organització que es digui de classe. Perquè podem tenir diferències tàctiques, però mai renunciarem als nostres principis polítics en nom d’una suposada unitat que amagui les diferències estratègiques i polítiques de fons.

Des del Moviment Socialista considerem que no podem aplaçar més certs debats. La conjuntura política que ens tocarà enfrontar en els pròxims anys ho exigeix. Ja sigui per la possibilitat de forces d’extrema dreta al cap de l’Estat, i la més que probable agudització de l’ofensiva contra el proletariat; o davant la reedició d’un govern de forces “progressistes”, escenari en el qual encara tenim recents i clares les seves limitacions i promeses incomplertes. El reagrupament de les forces revolucionàries d’acord amb un debat honest d’hipòtesis i conjuntures és una condició indispensable, fins i tot, una obligació.
La defensa de les condicions de vida i la independència política

L’aposta del Moviment Socialista en la lluita per l’habitatge parteix d’un pressupost estratègic: al mateix temps que es reforça la capacitat de defensa de la classe treballadora, en aquest cas la defensa de les cases, s’ha d’enfortir la seva independència política. És a dir, aconseguir que la defensa de les condicions de vida sigui al mateix temps una garantia per a constituir-se en classe independent.

Per a avançar en aquest doble objectiu es requereix una vinculació entre aquells aspectes tàctics relatius a la lluita diària per la defensa de les condicions de vida i els plantejaments estratègics relatius a la constitució en classe independent. Aquesta vinculació és la que proporciona l’organització de classe, aquella capaç de mediar entre els objectius finals i el moviment real, o entre mitjans i fins. En altres paraules: si aturar un desnonament no està alimentant l’estratègia més àmplia d’una organització de classe, sobre la base d’uns objectius concrets, significa que l’organització no està complint el seu paper de mediació, condemnant-nos d’aquesta manera a l’eterna repetició, a una acumulació de forces abstracta i a una subordinació de facto als partits socialdemòcrates.

Aquestes consideracions estratègiques es concreten en l’autodefensa socialista. Aquesta cal entendre-la en relació amb els principis estratègics, és a dir, en la necessària vinculació entre la lluita per les condicions de vida i una estratègia comunista. Per a dur-ho a terme és necessari crear una institucionalitat pròpia que estigui territorialitzada i que sigui capaç de donar resposta a totes les necessitats de la classe treballadora.

L’autodefensa socialista es concreta en tres principals tasques, les quals han d’entendre’s de manera progressiva i vinculada les unes amb les altres.

En primer lloc, les lluites pel fons salarial han de ser espais d’expansió del programa comunista, és a dir, la lluita per l’habitatge ha de ser en tot moment un mitjà per a fer propaganda estratègica del programa comunista. Per a reforçar la qüestió cultural han de fer-se reivindicacions que de manera explícita no puguin ser realitzades sota el capitalisme, com per exemple aconseguir un habitatge gratuït, universal i de qualitat. En altres paraules, es tracta de fer evident la contradicció entre el que és i el que podria ser, entre la misèria generalitzada que produeix el sistema capitalista i la possibilitat real de viure en un món on mai ningú hagi de preocupar-se per l’habitatge. En definitiva, la lluita per l’habitatge ha de fer avançar el pla cultural sobre la possibilitat del comunisme com quelcom desitjable per la majoria de la població.

En segon lloc, hem de disposar d’un desplegament organitzatiu que permeti defensar i millorar les condicions de vida de la classe treballadora. L’avanç en la lluita cultural esmentat anteriorment està directament relacionat amb les lluites efectives que es duen a terme diàriament: com menys desenvolupades estiguin les nostres lluites per les condicions de vida, tant menys comprensible es fa l’horitzó comunista que plantegem, és a dir, l’avanç cultural està lligat amb l’avanç organitzatiu i amb la pràctica concreta i efectiva. Per exemple, els principis d’universalitat i gratuïtat, així com el control obrer de l’espai, es fan molt fàcilment comprensibles per a qualsevol si som capaços de tenir sota el nostre control centenars d’habitatges perquè som efectius com a organització de classe desplegada en habitatge. 

En tercer lloc, hem de dirigir-nos cap al control progressiu del fons de salari, és a dir, no es tracta de com redistribuir millor la riquesa existent (la qual és cada vegada més reduïda) sinó de millorar les nostres vides a costa de l’assalt del guany capitalista. Això requereix, per descomptat, apropiar-nos dels mitjans de la producció social. 

Per tant, la nostra proposta per al moviment per l’habitatge es concreta en l’autodefensa socialista com a eina per la intervenció política en consonància amb un projecte d’emancipació que busca l’enfortiment de la nostra classe per poder disputar l’hegemonia a la classe capitalista. Perquè, en la consonància necessària entre mitjans i fins, els objectius finals que plantegem estan directament vinculats amb el desplegament polític i organitzatiu que posem en marxa. Com a comunistes, creiem que el socialisme és tant les seves aspiracions últimes com el moviment real que posa en marxa per a fer-ho efectiu