Desokupa ha protagonitzat durant tota la setmana el debat més candent dins les xarxes i els mitjans: el de l’ocupació i les amenaces d’intervenció a la Ruïna i el Kubo, Centres Socials Okupats de Sant Gervasi que es reivindiquen com la resistència anarquista al cor de la Barcelona burgesa.
Als barris obrers el debat prop de l’ocupació sempre ha sigut rellevant. Magnificat per mitjans de comunicació i altres agents polítics, han aconseguit instaurar la por a moltes persones de classe treballadora i alhora han minimitzat la barbàrie del mercat immobiliari i els desnonaments, d’importància cada cop més gran. Però aquest debat també amaga un component ideològic importantíssim: que una classe mitjana cada cop més proletaritzada pugui continuar considerant-se classe mitjana.
Amb desnonaments, problemes per pagar el lloguer o la hipoteca i ocupacions, algunes capes precaritzades de la classe treballadora són les que més tendeixen a la cooperació. De les capes menys precaritzades és des d’on s’estan sostenint ideològicament els embats que llança el feixisme en matèria d’habitatge. No són poques les persones grans preocupades per no deixar sol el pis a l’estiu per si li entra algú, o les famílies que tenen la figura de l’ocupa com un «ens endimoniat» que arriba als edificis i només fa que crear problemes amb tràfic de drogues, baralles o deixant xeringues per l’escala. Una deshumanització que eviti el sentiment de solidaritat entre persones de la mateixa classe. I de tota aquesta por neixen projectes com Desokupa. És important remarcar que Desokupa no és només un fi en si mateix: més enllà de la seva existència com a empresa i de la cerca de beneficis econòmics, pren una funció ideològica. Desokupa mai podrà buidar tots els pisos que es troben ocupats a l’Estat, i tampoc mai podrà evitar que l’ocupació segueixi sent un fenomen. Però, tot i així, Desokupa ha aconseguit condicionar el debat mediàtic sobretot en campanya electoral, en un context de proletarització i de reforçament autoritari de l’Estat. Està servint, doncs, per articular la deriva reaccionària de diferents sectors de la petita burgesia i l’aristocràcia obrera davant dels desplaçaments a que estan sotmeses dins del procés de proletarització. Aquesta funció és molt convenient per àmplies capes de la classe dominant, i prova d’això és el seu suport mediàtic i institucional, que demostra l’existència de suports externs a l’empresa molt importants. L’escalada que estem vivint en les últimes setmanes amb la intervenció de Desokupa a Sant Gervasi sembla un estudiat experiment de marketing, recolzat per les fraccions més reaccionàries de la burgesia, que veu la possibilitat d’estendre el seu discurs alarmista de cara a les eleccions i de legitimar el reforçament autoritari de l’Estat i els canvis legislatius que introduiran per reprimir l’organització i l’auge de la lluita de classes en el context de crisi crònica del capital.
Així, veiem que el feixisme no neix del no-res, sinó que és l’articulació política d’uns conflictes aguditzats al si de la lluita de classes en moments de crisi. El feixisme, tot i així, només és útil en un context: ser la cara del capital més dura i sagnant davant l’auge de la lluita de classes, agafar la tasca d’organitzar el terrorisme obert de la classe dominant davant la classe oprimida. Com a exemple històric, el feixisme va sorgir i fer-se fort a Itàlia no tant per una base militant forta (que era residual a finals dels anys 10), sinó perquè el capitalisme va veure una oportunitat única. Amb un Estat debilitat, l’enfortiment dels feixistes permetia que aquests poguessin encarregar-se de fer una feina ideològica nacionalista, afavorint la fi dels conflictes de classes pel bé de la nació, i alhora un altra feina molt més bruta i pràctica: la repressió de sindicalistes, comunistes i en general tot allò que mostrés una mínima espurna de conflicte entre classes. Tot, com sempre, pel bé de la nació i l’ordre.
Desokupa respon al mateix, però a una escala molt més petita. Al capital, amb una crisi amb l’habitatge cada cop més sagnant per la classe treballadora, en cap cas li surt a compte permetre l’agitació comunista sense poder fer-li front ideològicament. Avui, és només Desokupa, un grup de quinze o vint senyors molt forts i rapats, però no sempre serà així. En els últims anys s’ha vist la proliferació de «patrulles ciutadanes», que no deixaven de ser altra cosa més que neonazis amb el cabell una mica més llarg fent caceres contra migrants amb un nom diferent. Qui ens pot afirmar que demà no s’atacarà locals nocturns freqüentats per persones LGTB, o que demà passat no serviran com a màfia a sou d’empresaris per apallissar treballadors sindicalitzats? Qui no ens pot afirmar que l’Estat està fent el camí més pla per d’aquí no tant aprovar lleis cada cop més reaccionàries amb menys imposició?
Les situacions tan tenses amb el feixisme fan saltar les alarmes de tot militant conscient i preocupat amb la legitimació d’agents com Desokupa. Els atacs contra els espais que s’escapen del control de l’Estat com els que s’estan vivint aquests dies també han de ser objecte de preocupació, però no es poden encabir com un fet individual i puntual fruit de la conjuntura, sinó com una veritable ofensiva de l’Estat contra els espais sota control obrer per neutralitzar la seva funció. El desallotjament de La Gaietana al Maresme, del Luis Buñuel a Zaragoza o de La Molinera al Valladolid aquests últims mesos són una prova de tot plegat.
Aquestes ofensives, però, ens estan arribant en un moment molt difícil, sense una estratègia clara que delimiti cap a on volem que caminin els espais i sense utilitzar aquests com una eina imprescindible per plantar cara a les ofensives culturals, legislatives i físiques de la burgesia. Culturals per la criminalització de la resistència i lluita del proletariat amb la criminalització de l’ocupació, legislatives amb una repressió cada cop major a nivell legal en tot aspecte i físiques amb l’augment d’intervencions d’antidisturbis a desnonaments i l’augment de la coacció de grups para-policials i feixistes.
En la lluita contra aquestes ofensives i contra l’auge del feixisme, la lluita per una hegemonia que contraresti la propaganda del capital personificada en l’Estat i els mitjans de comunicació enfront l’ocupació, i l’organització de la classe, segueixen sent la millor fórmula per fer-ho. Alhora, una lluita conscient i col·lectiva que permeti articular tota la nostra força cap a una direcció determinada segueix sent un mitjà indispensable per poder fer-ho efectiu.
El lema de què «el feixisme avança si no se’l combat» és cert. Avança si no es crea una contrahegemonia, avança si s’analitzen els atacs feixistes erròniament i, per tant, s’actua també amb limitacions, i avança si no s’articula la classe afavorint una organització que pugui fer front als embats més durs del capital. Setmanes com aquesta segueixen sent una prova palpable que l’organització conscient del proletariat segueix sent indispensable per la lluita contra el feixisme.
