Aquests dies hem vist la cara més fosca de la repressió de l’Estat capitalista. No només estem vigilats i controlats en la nostra activitat política, sinó que a més patim la pitjor de les deshumanitzacions, per a l’enemic no som éssers amb dret a la dignitat i a la intimitat. Els cossos repressius, en la seua tasca de perpetuació de les relacions de dominació burgeses, traspassen qualsevol límit de la decència, manipulant-nos en la nostra esfera més personal, fent-nos dubtar de nosaltres mateixes, fent-nos la pitjor de les guerres psicològiques. A més, en l’específica configuració de l’opressió que patim les dones, encara hem d’aguantar nosaltres un retruc de violència: no pot haver-hi consentiment a partir de l’engany absolut a què l’agent infiltrat va sotmetre les companyes de Sant Andreu. Davant d’aquest atac, cal que organitzem la resposta.
Alguns ingenus o malintencionats socialdemòcrates han enfocat l’assumpte com si es tractés d’un cas aïllat, d’una poma podrida, que té l’origen en una suposada idiosincràsia antidemocràtica espanyola o en la corrupció moral del Cos Nacional de Policia. Aquesta és una visió que peca d’un simplisme massa perillós, ja que, si d’una mala praxi es tracta, simplement bastaria amb corregir la desviació per a deixar intacte la resta del mecanisme. Molt més fàcil, per descomptat, que tractar de comprendre i superar en la seua radicalitat l’Estat capitalista i les relacions de dominació que en aquest es cristal·litzen. Nosaltres, que som conscients de la tasca històrica que ens toca desenvolupar com a classe, que som conscients també de la irreformabilitat del sistema i de la urgència més absoluta amb què hem de superar el capitalisme, no podem acontentar-se amb aquesta lectura idíl·lica dels fets. Al contrari, les militants socialistes hem de comprendre aquest fenomen inserit dins de la lògica de l’Estat com a expressió institucional i col·lectiva de la dinàmica del capital.
Hem de considerar l’Estat capitalista com la forma política que adopta la lluita de classes. L’estat és una institució que, en tant que expressió de la lluita de classes, no pot superar les relacions de producció capitalista. Així doncs, en última instància aquest ha de garantir la reproducció de la relació de classes i, per tant, l’explotació i la dominació. En moments d’agreujament de la lluita de classes l’Estat ha de buscar maneres d’impedir l’organització independent del proletariat a tot preu, ja que aquesta amenaça la seua funció intrínseca: reproduir la divisió de la societat en dues classes, burgesos i proletaris.
Aquesta funció particular de l’Estat queda evidenciada en el context actual. Des de fa unes dècades el capitalisme a escala internacional està enfrontant-se a una realitat que s’imposa inexorablement: la creixent dificultat de mantenir una taxa de rendibilitat funcional a la lògica de l’acumulació. El procés de desenvolupament tecnològic ha trencat amb l’equilibri anterior entre mà d’obra i maquinària, quedant la primera cada cop més marginada. Sota aquestes condicions la competència entre capitals es veu obligada a moure’s dins d’un marge massa petit, ja que la força de treball és l’ingredient més mal·leable a l’hora d’augmentar la rendibilitat (la tecnologia tendeix a ser la mateixa per a tothom, només en els primers moments de la implementació d’una nova maquinària el capitalista té un avantatge respecte dels altres, que dura fins que aquells altres també la implementen).
Davant d’aquesta situació de bloqueig de la rendibilitat el capital ha llençat una ofensiva sense precedents contra la classe treballadora. Allò que abans podia extreure a través de la producció està sent espoliat directament dels estalvis i salari de la classe treballadora. D’una banda, el desmantellament dels anomenats estats del benestar respon aquesta lògica d’extracció de guany a partir d’acabar amb el salari indirecte i diferit (aquella part dels guanys que l’Estat administra amb l’objectiu de mantenir certa estabilitat social i garantir la reproducció òptima de la mà d’obra); d’altra, l’encariment de la vida redueix la capacitat de la classe treballadora d’accedir als béns necessaris per al seu manteniment, és a dir, que es redueix el salari directe. Finalment, la necessitat d’extracció de guany més enllà del circuit productiu ha incrementat la pressió especulativa sobre elements bàsics com l’habitatge. En definitiva, s’està desplegant una conjuntura que només pot desembocar en un augment de la conflictivitat i la cruesa de la lluita de classes.
La classe dominant, molt abans que el proletariat —que, d’altra banda, es troba en un estat de total desarticulació política—, és plenament conscient d’aquesta tendència. Particularment, l’Estat capitalista responsable d’administrar aquesta misèria i sent la principal espasa de l’ofensiva de les forces burgeses, està preparant el terreny per a desactivar qualsevol resposta organitzada dels treballadors. Això es tradueix en un augment qualitatiu de la capacitat repressiva a través de l’aplicació de lleis antiproletàries (llei mordassa, enduriment del càstig contra l’okupació, enduriment de les lleis d’estrangeria, etc.), però també a través d’elements extralegals com la persecució política per part de la policia o les campanyes mediàtiques que criminalitzen la nostra classe.
El caràcter cada cop més repressiu que adopta l’Estat capitalista ens mostra dues qüestions. En primer lloc, la potencialitat que té la nostra classe. La burgesia té la necessitat de confrontar tota forma política que posi en qüestió el sentit comú hegemònic. Ho fa com a mètode disciplinador de classe, i per això l’executa encara que sigui conscient de la incapacitat política de la forma en concret. En segon lloc, ens posa davant del mirall la impotència actual de la nostra classe. El poder de la burgesia, que controla els processos socials de forma unilateral, no té cap poder que li disputi l’hegemonia.Per aquests motius, la repressió també ens mostra el camí. La nostra classe té la necessitat imperiosa d’organitzar les seves capacitats en un poder propi, amb independència política, que confronti la burgesia en totes les seves formes i que disputi el sentit comú hegemònic. La construcció del Procés Socialista és una necessitat per superar la dictadura del capital actual. En la fase actual de la lluita de classes, aquest procés es materialitza en la construcció de l’organització socialista, l’organització de les nostres capacitats com a classe en el Moviment Socialista per tornar a disputar el control de la societat a la burgesia.
Per tal d’organitzar el Procés Socialista, cal que la classe disputi l’ofensiva burgesa en què estem immersos. Aquesta disputa passa per confrontar aquells atacs que rep la nostra classe, sobretot quan ataquen la possibilitat d’organitzar-se de forma independent mitjançant les formes més explícites de la repressió estatal.
Per aquest motiu, cridem a participar de la convocatòria que ha fet pública la Cinètika avui a les 18:30. Ens mobilitzem per denunciar l’ofensiva contra l’organització de la nostra classe i el control per part de l’Estat capitalista. Ho fem, no esperant que les nostres reivindicacions siguin aplicades per la burgesia, sinó per reivindicar el camí a construir, l’organització independent de la nostra classe.
